Capítol 11. La despedida.
Em va despertar ma mare, vaig esmorzar i vaig sortir cap a l’hospital, a informació hi havia aquella dona tan amable,
- Hola bon dia encara hi és aquell home....
- Perdó però no se de que em parla, a quin home es refereix?..
Durant uns segons em vaig quedar mirant aquella dona amb la que havia mantingut una conversa, i no recordava res ni tan sols a mi. Al evitar que seguís en vida tot havia canviat, es clar cap assassí havia ingressat en aquell hospital i aleshores jo ja no hi havia anat preguntant per ningú.
- Perdoni m’he equivocat de planta...
Vaig sortir fora, clar! L’assassí havia mort, aleshores tot el que era anterior a ell, no havia passat mai, aquella dona no em recordava perquè no m’havia vist mai.
Semblava que tot havia anat bé, vaig agafar el cotxe i vaig sortir cap a la Seu, cap a casa, per fi. En arribar a casa vaig seure al meu sofà, vaig mirar el correu electrònic, i el Facebook, vaig revisar el bloc, tot com sempre, aquest món no havia notat la meva absència, vaig recordar que l’alquimista m’havia donat un sobre i el vaig obrir;
“ Estimat amic del futur, escrivint això, me’n adono que el futur potser no es tan dolent com sembla, no deu canviar gaire més del que vivim ara nosaltres, segurament la vida serà més senzilla, i menys feixuga, però també hi haurà d’altres complicacions, no t’he preguntat res del teu món per no influenciar els meus coneixements i no canviar la història com tu la deus conèixer, però et demano que sempre portis això a sobre, per si mai ens trobem en un altre dels meus somnis, així sabré que realment no han esta somnis i que si has vingut del futur.
Vaig seguir les indicacions que vas donar-me en els meus somnis i varem poder salvar tota aquella gent que vas dir que desapareixeria, el culpable va ser cremat com vas demanar-me, recordaré els teus consells, i ens prepararem per la invasió gascona, enviarem als nostres millors savis a explorar terres llunyanes, i conservarem millor tot allò que representi la nostra cultura per que no es perdi la història”
Esperaré el dia que vinguis a veure’m, un dia amb lluna plena.”
Vaig adonar-me que la meva estada allà ho havia trasbalsat tot, i que possiblement devia haver tornat en algun moment per arreglar-ho, però algú n’havia de tenir constància d’una manera mes subliminal, així que devia fer creure a l’alquimista que eren somnis, tot i que aquell home era ancià però no tonto, per això em va escriure aquella carta.
Em vaig quedar dormit al sofà i en despertar ja era de nou a Banyeres.
- Sabia que vindries a acomiadar-me – va dir-me .
- Li he portat això.
- La carta!, això volia dir que tenia raó, i això deu voler dir que ja ha arribat la meva hora.
- No! Perquè!?
- Tu vas dir-me el darrer cop que moriria el dia següent que em portessis la carta, i has vingut avui.
- Ostres!,....... ho sento!
- Tranquil jove, avui es el dia més feliç, però es feliç perquè sé que no estava boig i que tot això va ser real, tu vas venir, la carta la vaig escriure amb la meva sang. El fet de saber que algun dia es podrà reparar el passat em fa feliç.
En algun moment ja havia calculat la data de la seva mort, o potser en un dels meus viatges ell ja havi mort,tot per acomiadar-me d’ell sense que creies que es moria boig perdut.
Quan vaig despertar-me a casa sabia que ja havia mort, em donava conta que no era la primera vegada que em traslladava al passat, i que per alguna raó hi havia coses que no havia de recordar. No vaig recordar-me de preguntar-li sobre el misteriós castell de Calassanç, ni sobre les restes prehistòriques de Sauvanyà....potser era millor així, ja ho buscaria jo, seria més emocionant.
Lligava caps i entenia que res no havia estat casual, tot i que no recordava com havia començat, entenia que hi havia coses que havia d’oblidar, i per això jo mateix m’anava deixant les meves pròpies pistes, tot plegat molt ben calculat, i clar com que em coneixia prou bé, eren pistes que sabria interpretar facilment.
Vaig anar a esmorzar als Escoberts, i vaig agafar el diari, les restes arqueològiques d’Aravell, desvetllaven l’existència d’un castell, havien trobat ceràmica, i eines, i poc més, una troballa com una altra. No hi deien res de cossos ni de mòmies, mentre em prenia el cafè amb llet, pensava en l’assassí, en com l’instin d’una persona pot anar més enllà, en com la maldat es porta sempre a dins, aquell home matava per plaer, abandonava les víctimes un cop mortes enmig del bosc, la família Cantacorbs feia la resta, al cap i la fi d’una manera o una altre actuem com ho fa la natura, i cadascú sap quin es el seu paper, hi ha carronyaires, i depredadors, i també hi ha víctimes innocents, però es part de la roda, del cicle natural, de la selecció.
On m’havia portat tot allò, era totalment inexplicable, jo creuant la barrera del temps per resoldre uns crims del passat, i en ple segle XXI!! Amb internet, i els mòbils amb wi-fi, i viatges interdimensionals....o això era un altre somni......
- Hola bon dia encara hi és aquell home....
- Perdó però no se de que em parla, a quin home es refereix?..
Durant uns segons em vaig quedar mirant aquella dona amb la que havia mantingut una conversa, i no recordava res ni tan sols a mi. Al evitar que seguís en vida tot havia canviat, es clar cap assassí havia ingressat en aquell hospital i aleshores jo ja no hi havia anat preguntant per ningú.
- Perdoni m’he equivocat de planta...
Vaig sortir fora, clar! L’assassí havia mort, aleshores tot el que era anterior a ell, no havia passat mai, aquella dona no em recordava perquè no m’havia vist mai.
Semblava que tot havia anat bé, vaig agafar el cotxe i vaig sortir cap a la Seu, cap a casa, per fi. En arribar a casa vaig seure al meu sofà, vaig mirar el correu electrònic, i el Facebook, vaig revisar el bloc, tot com sempre, aquest món no havia notat la meva absència, vaig recordar que l’alquimista m’havia donat un sobre i el vaig obrir;
“ Estimat amic del futur, escrivint això, me’n adono que el futur potser no es tan dolent com sembla, no deu canviar gaire més del que vivim ara nosaltres, segurament la vida serà més senzilla, i menys feixuga, però també hi haurà d’altres complicacions, no t’he preguntat res del teu món per no influenciar els meus coneixements i no canviar la història com tu la deus conèixer, però et demano que sempre portis això a sobre, per si mai ens trobem en un altre dels meus somnis, així sabré que realment no han esta somnis i que si has vingut del futur.
Vaig seguir les indicacions que vas donar-me en els meus somnis i varem poder salvar tota aquella gent que vas dir que desapareixeria, el culpable va ser cremat com vas demanar-me, recordaré els teus consells, i ens prepararem per la invasió gascona, enviarem als nostres millors savis a explorar terres llunyanes, i conservarem millor tot allò que representi la nostra cultura per que no es perdi la història”
Esperaré el dia que vinguis a veure’m, un dia amb lluna plena.”
Vaig adonar-me que la meva estada allà ho havia trasbalsat tot, i que possiblement devia haver tornat en algun moment per arreglar-ho, però algú n’havia de tenir constància d’una manera mes subliminal, així que devia fer creure a l’alquimista que eren somnis, tot i que aquell home era ancià però no tonto, per això em va escriure aquella carta.
Em vaig quedar dormit al sofà i en despertar ja era de nou a Banyeres.
- Sabia que vindries a acomiadar-me – va dir-me .
- Li he portat això.
- La carta!, això volia dir que tenia raó, i això deu voler dir que ja ha arribat la meva hora.
- No! Perquè!?
- Tu vas dir-me el darrer cop que moriria el dia següent que em portessis la carta, i has vingut avui.
- Ostres!,....... ho sento!
- Tranquil jove, avui es el dia més feliç, però es feliç perquè sé que no estava boig i que tot això va ser real, tu vas venir, la carta la vaig escriure amb la meva sang. El fet de saber que algun dia es podrà reparar el passat em fa feliç.
En algun moment ja havia calculat la data de la seva mort, o potser en un dels meus viatges ell ja havi mort,tot per acomiadar-me d’ell sense que creies que es moria boig perdut.
Quan vaig despertar-me a casa sabia que ja havia mort, em donava conta que no era la primera vegada que em traslladava al passat, i que per alguna raó hi havia coses que no havia de recordar. No vaig recordar-me de preguntar-li sobre el misteriós castell de Calassanç, ni sobre les restes prehistòriques de Sauvanyà....potser era millor així, ja ho buscaria jo, seria més emocionant.
Lligava caps i entenia que res no havia estat casual, tot i que no recordava com havia començat, entenia que hi havia coses que havia d’oblidar, i per això jo mateix m’anava deixant les meves pròpies pistes, tot plegat molt ben calculat, i clar com que em coneixia prou bé, eren pistes que sabria interpretar facilment.
Vaig anar a esmorzar als Escoberts, i vaig agafar el diari, les restes arqueològiques d’Aravell, desvetllaven l’existència d’un castell, havien trobat ceràmica, i eines, i poc més, una troballa com una altra. No hi deien res de cossos ni de mòmies, mentre em prenia el cafè amb llet, pensava en l’assassí, en com l’instin d’una persona pot anar més enllà, en com la maldat es porta sempre a dins, aquell home matava per plaer, abandonava les víctimes un cop mortes enmig del bosc, la família Cantacorbs feia la resta, al cap i la fi d’una manera o una altre actuem com ho fa la natura, i cadascú sap quin es el seu paper, hi ha carronyaires, i depredadors, i també hi ha víctimes innocents, però es part de la roda, del cicle natural, de la selecció.
On m’havia portat tot allò, era totalment inexplicable, jo creuant la barrera del temps per resoldre uns crims del passat, i en ple segle XXI!! Amb internet, i els mòbils amb wi-fi, i viatges interdimensionals....o això era un altre somni......
enviat per Davidmsfoto a la/es
12:48 p. m.
0 comentaris
