Capítol 8. El Castell de Banyers.

Després de dinar varem reprendre la marxa i a mitja tarda ja érem a Fontelles, varem carregar aigua i de nou al galop ens vam dirigir fins a Torà, els boscos que vam creuar eren dignes de les millors pel•lícules de l’edat mitjana, mentre creuàvem aquells boscos a través de vells camins de cavall, dins del meu cap sonava una cançó de Goran Bregovich, la d’Elo Hi, era com si em trobés enmig d’un clip musical la melodia acompanyava el paisatge i el ritme dels cavalls, arribada la nit entràvem a Colldarnat, allà ens esperava en Joan, de cal Joan, el seu fill va agafar els cavalls i els va dur als estables a descansar i donar-los aigua i menjar, nosaltres també estàvem morts, l’home era el tiet d’en Miquel, el noi que m’havia acompanyat, li va explicar que el mossèn li havia demanat que m’acompanyés al castell de Banyers, que era important, en Joan ens va donar de menjar i beure, poc després ens varem retirar dormir, demà hauríem de matinar per arribar al castell a mig mati.
Mentre m’adormia pensava en la meva vida real, i en les vides d’aquestes gents, jo podia despertar-me quan volgués, o això creia, i tot s’acabaria, ells en canvi no coneixien res mes que el que tenien, i els tocava viure encara molts desastres i moltes desgràcies, la fil•loxera, la guerra dels set anys, la pesta, i ara a sobre un individu del segle XXI se’ls havia colat i feia i desfeia segons li venia en gana, un sentiment de culpa i pena em va envair pensant en aquella pobra gent, amb els problemes que ja devien tenir i que a sobre s’havien entregat ami amb l’esperança que els pogués ajudar, només per què un alquimista els ho havia dit.
Al matí següent el dia es va aixecar boirós, senyal de bon temps, va dir el noi. - Avui el dia ens acompanyarà, abans de mig matí estarem al Castell de Banyers.
Vam iniciar la marxa tranquil•lament, el camí vorejava el Montsec de Tost, arribaríem fins al coll de Santandreu, i finalment Banyers, durant el camí en Miquel em va explicar que el seu pare estava treballant en la construcció d’una església a Estana, Sant Martí d’Estana, aprofitaven l’emplaçament de l’antiga església, havia d’estar fora uns mesos, doncs estava massa lluny d’Aravell. Mentre ell treballava pel mossèn i cuidava a la seva mare, malalta des de la desaparició del seu germà. També em va explicar que la Isàuria era a seva cosina, i com jo deia, desprenia una màgia que feia que tothom l’estimés amb devoció. Passades poc més de tres hores per un terreny obert i solà vam arribar al Castell de Banyers, impressionant castell sobre un barranc amb una imatge imponent de fortalesa des d’on es mirés, la torre era de les mes altes que havia vist per aquí, situada sobre un espadat rocós que encara la feia més alta del que era, realment un castell impressionant, llàstima que en el segle XXI, només quedés part d’un dels murs de la torre.
Allà ens va rebre el senyor Cussarell, petit d’estatura i sense un pel al cap, i amb un vestit llarg, com els dels mags dels contes, el noi ens va presentar, i l’alquimista va indicar al noi on havia de deixar els cavalls, em va agafar del braç i em va acompanyar fins a una sala molt gran amb una taula de fusta ovalada, on em va fer seure. – El dia que vas estar a Tost, hi havia amb el mossèn de Tost un dels meus ajudants, ell va veure com llençaves un feix de papers al foc, i de seguida es va afanyar a recuperar, quan va veure de que es tractava me’ va portar de seguida, un plec de fulls que parla del futur, del futur d’on vens tu, amb la data del mateix dia de la teva arribada, el 12 de Març però del 2009.
Em vaig quedar bocabadat, no sabia que dir aquell home, la meva estada al segle XVI ja estava deixant un empremta que possiblement faria que tot canviés, em vaig espantar.
–Tranquil, - va dir, - només ho sabem el meu ajudant i jo,i ell mai no ho dirà a, li van tallar la llengua a la Seu per parlar massa, i jo m’enduré el secret a la tomba, pots estar tranquil, el destí ens ha enviat l’ajuda que necessitàvem per solucionar aquesta macabra situació. Et deus preguntar per que encara segueixes aquí i no has desaparegut com els altres cops que has vingut al nostre segle, jo també m’ho preguntava fins que t’he vist entrar, has trencat momentàniament el vincle amb la teva època, un vincle físic i psíquic, anar amb les vestimentes del teu món feia que el teu subconscient sempre sabés que això era momentani, com un somni, ara portes robes com les nostres i el teu subconscient ha acceptat la teva transformació exterior com un canvi interior, però no pateixis, en el moment que et tornis a posar les teves vestimentes tornaràs al teu món.
- Però aleshores no es un somni això-, li vaig dir.
– No fill meu, d’alguna manera en una de les fases de la son, el teu cervell fa treballar un hemisferi que molts tenim adormit, això fa que puguis estar aquí en ànima no en cos, encara que et puguem veure i tu no ho sentis així, el teu cos segueix a casa teva, possiblement ni el temps passa igual de ràpid aquí que en el teu món. El fet d’aparèixer en determinants moments depèn de factors externs , com va ser el cas del diari i d’un notícia que et va afectar d’una manera diferent. Ara has d’anar amb compte, doncs es possible que si mores aquí el teu cos també mori amb la teva ànima.
Un calfred em va recórrer tot el cos, per a mi això era un somni, mai m’havia passat pel cap el fet que podia morir com la resta, estava espantat i neguitós, em suaven les mans, ara tot canviava, hi havia un risc afegit amb el que jo no hi contava, ni tan sols m’ho havia imaginat. Volia marxar, volia tornar a casa meva, amb el meu cotxe, la meva feina, el meu ordinador, tot! Que collons pretenia jo,arreglar el món, jo no era ningú,un simple treballador en ple segle XXI, i que tenia sort de tenir feina tal i com anaven les coses.
L’alquimista em va veure trasbalsat, i confós. – Vaig fer portar les teves robes i les teves pertinences per un dels meus genets més ràpids, si vols pots tornar quan vulguis al teu món. Em vaig vestir, amb la meva roba,els texans, les bambes,la meva suadora amb caputxa, el rellotge....i em vaig estirar al llit, necessitava pensar, li vaig demanar a en Cussarell que em donés temps. En Cussarell em va dir que estigués tranquil que ell sabia que tot aniria bé, si estava aquí de nou era per alguna cosa....aquí de nou?......
Em vaig despertar sentint de fons el soroll dels carruatges i del batibull de la gent, sentia les dones cridar com en un dia de mercat, vaig obrir els ulls i .....mercat! era dimarts, estava a casa i hi havia mercat a la Seu! Tot havia passat, tot havia estat un mal son, vaig mirar el mòbil, el meu mòbil!, tenia moltes trucades perdudes de la feina, de seguida vaig trucar i em vaig excusar, vaig dir que tenia grip, em van dir que havia de portar el justificant del metge, si no em restarien els dies del sou. Tornava a ser a casa, em vaig dutxar i em vaig canviar de roba, vaig baixar corrents per les escales, i vaig passejar pel mercat, vaig comprar fruita, vaig tornar a cas a fer-me el dinar, a casa meva, a la meva cuina, mentre escalfava aigua vaig posar la roba a rentar, vaig agafar els pantalons i...sorpresa, dins d’una butxaca hi havia el rellotge, un rellotge digital dels barats, el rellotge misteriós, e vaig llençar al terra amb tota la meva mala llet, havia estat real, no havia estat un somni.