Capítol 2. Les mòmies.

L'article parlava sobre l'estat de les troballes, i especulava sobre el seu origen, descrivia a la perfecció els detalls dels cossos " els cossos trobats semblen nines de cera, la seva pell encara te la textura de la d'un ésser humà, suau però seca, els seus cabells semblen sans, i encara resten pentinats com si el temps no hagués passat, tot i tenir els ulls tancats encara tenen forma, i les seves boniques pestanyes es conserven perfectament, es la imatge d'un nen quan dorm."
Explicava també com n'era de curiosa la troballa, doncs en un segle en el que sembla que estigui practicament tot descobert, només es coneixia la existència de mòmies fora d'Egipte, a Sicília, on sota d'algunes esglésies s'havien trobat fins a 1.200 cossos momificats.
Tot plegat era molt misteriós i enigmàtic, alhora que màgic, una troballa així a la Seu d'Urgell era com per fer-hi un bon documental. Imagino que l'impacte de la notícia era el que m'havia fet tenir aquell somni tan estrany, i tan real. I el fet que el diari havia aparegut a la meva bústia, al meu nom.
Tot i trucar a l’editorial ells insistien en que jo era qui havia demant que se’m enviés per correu l’exemplar d’aquell dia.....fenòmens estranys, vaig pensar.



Mentre tornava d'Andorra de treballar se'm va acudir que seria bona idea acostar-m'hi al lloc de les troballes, així que en arribar a la rotonda de la Seu vaig seguir en direcció a Montferrer, a l'alçada del polígon em van avançar dos cotxes dels mossos a tota velocitat, duien els llums posats però no feien sonar les sirenes, era com si tot hagués quedat en silenci, coincidint amb l’espai mut entre dos cançons del cd que escoltava al cotxe, es dirigien cap a Aravell, això encara em va fer emocionar més, alguna cosa passava per allà.

El dia era ben gris i aviat es faria fosc, era d'aquells dies que sembla que els núvols hagin d'esclatar en una torrencial pluja, però portàvem tot el dia així.
Mentre m'apropava a Aravell ja veia aquell batibull de gent corrent pel mig del camp de golf, aquells dos cotxes circulant pel mig en direcció al turó, i fins i tot un helicòpter aterrava al camp, era espectacular i exagerat, al cap i a la fi eren morts i d'allà no es mourien, no.
Poc abans d'arribar sonava al cotxe la cançó de Ederlezi de Goran Bregovich, i això encara li donava un caire més misteriós.
A l'entrada del golf hi havia la policia, no deixaven passar a ningú, vaig trobar un dels cuiners, em va explicar que havia sentit dir que a l'helicòpter venien dos especialistes francesos, i que la gent del poble deien que eren morts de la gerra civil, res impossible tenin en compte que el Pirineu va ser un punt estratégic amb la seva frontera amb Andorra, uns altres més macabres deien que eren desapareguts de la comarca, i que per aquí hi rondava un personatge que segrestava nens, que típic.
Mentre el especialistes investigaven la zona i les restes, un grup d'arqueòlegs i policies seguien dins del forat, en busca de possibles cossos, aleshores vam sentir per l'emissora d'un dels agents que impedien l'entrada que havien descobert una nova galeria, era com un cementiri soterrat, de fet era possible que fos el cementiri del castell d'Aravell, al seu interior hi van trobar més cossos, aquest cop eren adults, a primer cop d'ull uns 200, l'home va abaixar el volum de la ràdio mentre ens mirava al cuiner i a mi i ja no vàrem sentir res mes.
Cansat d'esperar i veient que no aconseguiria molt més que el que ja tenia, vaig tornar cap a la Seu, se'm va acudir que seria bona idea anar a veure a en Ramon, un mosso de la comissaria de la Seu amic meu, potser ell em podria aclarir alguna cosa més.
Em vaig adonar que m'estava implicant massa, que m'ho estava prenent massa en serio, que al cap i ala fi, traurien els cossos, se’ls endurien fora i tot quedaria en una notícia més. Però hi havia alguna cosa que em deia que sense saber com estava relacionat amb el meu somni, i d’alguna menra hi havia un lligam entre les restes i jo.
En arribar a la comissaria just sortia en Ramon, el vaig pitar i el vaig fer pujar al cotxe.
Vam anar als Escoberts a prendre un cafè, i li vaig demanar que m'expliqués el que sabia dels cossos i de la troballa. Em va explicar que la troballa havia provocat un gran neguit, que ningú sabia que pensar, al ser cossos momificats, havien cridat uns experts de França per que determinessin l'antiguitat de les momificacions, i si no eren tan antigues com semblava, donessin pistes sobre el possible o possibles assassins, en el cas que fossin molt antigues es procediria al seu trasllat a Barcelona, on serien estudiades amb més deteniment, en aquell moment va agafar el mòbil i va trucar a un número, amb la mà em va fer el senyal d'esperar-me, va trucar a algú per demanar-li més informació.
Mentre parlàven per telèfon em va venir al cap la sensació que tot allò ja ho havia viscut, potser per havar-ho somiat, però tot em resultava familiar.
Quan va penjar em va explicar que de moment no se sabia res mes, la única novetat era el tipus de momificació,segons els experts, i pendent d'un estudi mes exhaustiu es presumia que les momificacions dataven del segle XV o XVI, es a dir finals de l'edat mitjana, sembla ser que els cossos estaven buits per dintre, al lloc dels budells hi havia draps i palla, i plantes aromàtiques pròpies d'aquí, Romaní, Timó, Saüc, Espígol, etc., suposaven que per emmascarar la olor, hi havia una nena que estava en perfecte estat de conservació, duia un llaç al cap i a la mà amb molta força tenia agafada una flor, ja seca, possiblement la flor de l’espígol, presumiblement la devien haver momificat amb la flor a la mà per alguna raó que desconeixien.
Mentre parlàvem el van trucar i va haver de marxar, em vaig quedar sol acabant-me el tallat i pensant en aquell somni, aquella dona que em mirava de reüll, amb un mocador negre al cap, ara ho recordava tot, la dona va tapar amb un llençol una nena, ho començava a recordar per moments, hi havia una nena tombada damunt d’una taula amb tot de flor i plantes al seu voltant, possiblement ja morta. Deu meu! seria una coincidència, necessitava reviure aquell somni, havia de tornar, ho havia de fer un altre cop, vaig sortir cap a casa corrents, em vaig estirar al sofà amb el diari a la mà,i el vaig estar llegint i rellegint, punt per punt, coma per coma, fins que em vaig adormir.