Capítol 6. Mossèn Pere Tragó.

Només jo sabia quin era el tràgic destí d’aquella nena, un destí imminent pel que recordava de la troballa de les mòmies, ara ho havia vist clar, però tenia moltes coses al cap, i no tenia molt de temps, havia de trobar al mossèn, ell em diria que estava passant amb les desaparicions dels infants, i potser que passava amb mi, per què estava dins aquell somni, que m’esperava ara que no sabia com en sortiria.
Els vaig agrair la seva hospitalitat i vaig fer un petó a la Isàuria, potser era veritat que era una divinitat,tal i com deien els seus pares, i em portaria sort, per que si una cosa tenia clara, era que la necessitava.
Es feia de dia quan començava el meu camí cap a Bellestar, tot i que coneixia aquella zona prou bé, ara, m’era totalment desconeguda, no hi havia ni el abocador, ni les granges, ni els camps de blat , ni molt menys el camp de golf ni aquells xalets prefabricats. El camí era tancat i emboscat,com el que mena a Sant Antoni del Tossal des de el camp de tir, com que el dia aixecava la llum gaire bé no entrava i això encara el feia més tètric, estava acostumat a caminar per la muntanya, però aquells camins eren realment camins salvatges, al cap d’uns 40 minuts vaig arribar a la desviació que m’havia dit aquell home, a la dreta vaig torçar cap a Bellestar, i en poc menys de mitja hora ja veia el poble al fons.
El poble estava buit, no es veia ningú pels carrers, només el fum sortir de les xemeneies, i una mica de boira que envoltava el poble, aïllant-lo de la resta de la vall, vaig creuar un parell de carrers per enfilar un amb una mica més de pendent, fins arribar al que suposava que era la casa forta, una doble porta de fusta ben treballada, impedia el pas a qui volgués accedir-hi, uns murs ben alts l’acompanyaven, segurament escalant-los, hi pujaria.
Un gran picaport, convidava a picar, i la seva mida i pes obligava a fer-ho amb força, com que havia esmorzat prou bé, així ho vaig fer, en pocs segons es va obrir una finestra de fusta, com a les pel•lícules, molt petita, només veia els ulls i el nas de la persona que hi havia a l’altre costat, em va demanar qui era i que volia, li vaig dir que volia veure a mossèn, volia parlar sobre la desaparició dels nens, i volia fer-li unes preguntes. La finestra es va tancar amb un cop sec i inesperat, em vaig sobresaltar, vaig esperar, i quan feia més de deu minuts que no hi havia senyal de vida vaig fer unes passes endarrere mirant cap amunt, i amb la intenció d’escalar aquell mur, just aquell mateix moment es va tornar a obrir la finestra, aquell personatge em va demanar si m’enviava algú, vaig estar uns segons pensant, li vaig dir que venia de part del mossèn de Tost,i que era urgent. De nou va tancar la finestra amb la mateixa rapidesa, una de les portes es va començar a obrir molt lentament, quan l’espai va ser suficient aquell personatge em va fer entrar, em indicar que el seguís i varem creuar el pati, el pati era ple de animals domèstics, i de corral, hi havia una cavallerissa amb quatre cavalls, un noi els raspallava, talment era com una pel•lícula de l’edat mitjana, unes dones tiraven gra per les gallines i un home treballava el ferro, hi havia unes noies fent la bugada, vaig calcular que deuria d’haver unes 6 famílies, al final del pati hi havia la entrada a la casa castell, vaig ujar les escales seguint aquell home que tot i ser més baixet del normal,caminava més ràpid que jo, un cop dins la casa vaig pujar fins al que devia de ser el segon pis, allà hi havia una porta quadrada de fusta fosca, molt ben treballada,em va fer esperar i va marxar.
Pocs segons després es va obrir la porta, un home em va rebre,i es va presentar com a senyor mossèn Pere de Tragó, li vaig donar la mà,i se’m va quedar mirant estranyat, - Vostè no es d’aquí oi jove. Vostè ve de molt lluny, de on mai ningú ha esta encara i on els coneixements son tan amplis com la nostra Catalunya. Probablement vostè ha viscut més que jo,i segur que vostè trobarà la solució a aquest problema. Em va sobtar i alhora impressionar la seva observació, em va acompanyar fins a una taula em va fer seure en una cadira i ell es va asseure a l’altre costat, em va dir que feia mesos que m’esperava,ja havien desaparegut un centenar de persones entre nens i adults. Mesos? Vaig pensar, com podia ser, si havia sigut abans d’ahir que havia somiat amb el mossèn de Tost. Em va explicar que les desaparicions es produïen,un cop per setmana regularment,dia amunt dia avall,i que tot i les enemistats amb la vescomtessa, ella no hi tenia res a veure, deien les gents dels pobles que era un ésser maligne, enviat per castigar-los. On van trobar la darrera persona hi havia un objecte que s’havia deixat aquell ésser,i que només ell i l'ajudant que l’havia trobat , coneixien de la seva existència , es va aixecar i va anar a buscar una caixa de fusta que va portar agafant-la amb les dues mans i amb molta cura,la va deixar sobre la taula. –Obri-la, obri-la, sense por, jo faig cada dia intentant comprendre de que es tracta.
Vaig obrir la caixa, i per uns segons no em va sobtar el que vaig veure, estava tan acostumat, que quasi be m’oblido del lloc on em trobava, vaig ficar la mà per agafar-lo.
El mossèn va dir-me. – Vostè ja ho coneix això,oi que si.