Capítol 7. El viatge.

Ho vaig tornar a mirar, no m’ho podia creure, ara tot havia donat un gir inesperat, ara entenia moltes coses, i molts dubtes m’envaïen el cap, un d’aquells dubtes era si realment tot plegat era un somni, o d’alguna manera havia fet un salt en el temps i estava realment en el passat, en l’edat mitjana, en el segle XVI, tot apuntava que si, doncs hi havia moltes coses que desconeixia i que i que apareixien tal i com eren realment, sabia coses que no havia llegit ni estudiat, si era així estava vivint en el segle XVI, i a través dels somnis inexplicablement m’hi traslladava.
Vaig treure l’objecte de la caixa, era un rellotge, un rellotge digital, amb l’hora exacta, l’home em va explicar que ho havien trobat en desaparèixer la darrera víctima, uns camperols havien vist un home mig nu, i amb una capa verda, barallant-se amb la víctima, aquesta baralla va fer caure el objecte, i finalment l’home va sortir corrents amb la víctima inconscient als braços. El van descriure com un home gran,i ample, amb cabell curt i negre, i amb una mena de capa verda. El mossèn em va dir que els havia d’ajudar, aquell home pel que semblava venia del mateix lloc que jo, i jo era l’únic que el podia aturar, em va dir que l’alquimista del castell de Banyers els hi havia dit d’on venia jo, i que ell em podia aclarir moltes coses. – Un dels meus homes t’acompanyarà al castell de Banyers, a baix tens un cavall a punt amb aigua i menjar, allà trobaràs a en Cussarell, ell et dirà tot el que necessitis saber, ell sap d’on ets, i els seus coneixements et poden ajudar.
No m’ho podia creure estava tot preparat i organitzat, m’havien estat esperant, al arribar al pati, hi havia dos cavalls, un era per mi, a l’altre hi havia un noi que esperava, vaig pujar, i vaig fer memòria del darrer cop que havia muntat a cavall, havia estat l’estiu del 2002, a Prats a la Cerdanya, vaig anar un parell de dies a una hípica, i en una de es excursions varem creuar el Segre. El noi em va dir que trigaríem dos dies, arribaríem l’endemà abans de migdia, hauríem de dormir a Colldarnat, a cal Joan, sortiríem en direcció a Adrall seguint el riu de Castellbó, fins a el Pla de Sant Tirs, allà pujaríem cap a Fontelles per creuar cap a Torà de Tost, pujant després cap a Colldarnat i finalment a Banyers, havíem de donar una mica de volta per evitar llocs conflictius amb els bandolers. Així ho varem fer, el noi, discret en cap moment en va preguntar que era el que passava, i qui era jo, em va comentar que feia unes setmanes havia desaparegut un germà seu, tot apuntava que era la mateixa persona.
La gent dels voltants especulaven que el mossèn era qui tenia alguna cosa a veure, era per això que poca gent s’aventurava a entrar als seus dominis, a part hi havíem d’afegir el fet que els homes de la vescomtessa feien el que els hi venia de gust, cremaven cases i granges, i robaven als camperols el menjar que havien arreplegat, així s’havia creat una mena de llegenda que feia que ja ningú si arribés per allà la qual cos dificultava el comerç, doncs s’havien de desplaçar fins a la Seu a vendre o fins i tot a comprar, ni la gent de Montferrer s’hi acostava.
Tot m’anava quadrant poc a poc, era com un trencaclosques que poc a poc s’anava resolent, en arribar al collet de Terrassa, un carro es va creuar amb nosaltres, anava molt ràpid,i gairebé ens treu del camí, els vaig escridassar, i de seguida el noi, em va advertir que no havia de dir res, eren els Cantacorbs, de Castellciutat, la mare i el fill, s’encarregaven de traginar cadàvers humans cap al castell d’Aravell, allà una bruixa, els pagava 1 lliura per mort, es deia que la bruixa els buidava per dintre i els omplia d’herbes aromàtiques per que el mateix diable els pogués cremar, els baixava a les bodegues del castell a les quals el diable hi arribava des del fons de la terra. Després les seves ànimes vagaven per dins el castell obeint les ordres de la bruixa, els budells deien que els cremava i el fum que feien era la boira eterna que sempre hi havia al voltant del castell.
Tot plegat llegendes, li vaig dir al noi, m’ho va negar enfadat, i em va dir que era una falta de respecte a Déu no creure en bruixes doncs eren dones que l’havien intentat trair, i les havia deixat a disposició del diable. La veritat era que els conductors d’aquell carruatge em sonaven i molt, eren els mateixos que havia vist en el meu primer somni, en aquell somni tapaven amb un llençol, una pila de morts amuntegats al paller, tots menys una nena, una nena rosa, i amb la pell clara, era la Isàuria, en el primer somni veia la Isàuria ja morta.
Però d’on treien els morts, probablement l’assassí, els matava així es creava una roda de la que tots s’aprofitaven, una roda de maldat i desgràcia que s’havia d’aturar.
Tot indicava que ens havíem d’afanyar, si els Cantacorbs tornaven a Castellciutat, volia dir que no quedava gaire per que la Isàuria morís, i no ho podia permetre. – No poden anar més ràpid aquestes bèsties de Déu! El noi em va mirar i em va dir. – Es clar que si senyor, només faltaria!. Varem començar a galopar, en un moment estàvem al Pla de Sant Tirs, a Mas d’en Planes varem aprofitar per parar a dinar i abeurar els cavalls, havia estat un matí dur per a ells, i no els havíem de forçar gaire.