Capítol 3. Camí a la Seu.

Va començar a ploure i tot seguit a tronar, la pluja em va despertar, m'estava mullant, així que em vaig aixecar de sota l'arbre i vaig córrer cap al poble en busca d'aixopluc, vaig tapar-me amb el diari mentre corria pels carrerons enfangats, el vent començava a bufar amb força, vaig entrar a l'església que encara estava oberta, el mossèn em va donar roba seca i em va demanar d'on venia. Mentre m'eixugava em vaig adonar que duia el diari a la mà, el mateix diari amb que m’havia quedat adormit, es a dir un diari del segle XXI en ple segle XVI. El vaig llençar ràpidament al foc, i el vaig destruir. D'on venia? bona pregunta, vaig pensar, estava en una església que em resultava familiar, em sonava molt i no sabia de que, tot era molt nou i estava molt ben conservat, era una església gran, amb tres altars, finalment vaig caure, era Sant Martí de Tost. Vaig poder observar a grandiositat del baldaquí de Tost, la joia de l'Alt Urgell, les pintures encara lluïen els colors, els vermells i ocres eren més forts ala llum de les espelmes, estava davant d'una obra d'art, quina pena que només jo en conegués el seu destí final, igual que el de l'església, i el del poble, no sabia com m'havia despertat a Tost, però al segle XV.
Li vaig demanar al mossèn si el podia tocar, em va dir que si , vaig percebre la màgia i la vida d'aquell element i de les seves pintures.
Encara havia de passar la famosa pesta i la Guerra dels Set Anys, quedava molt per veure i per viure en aquest segle i jo ja ho coneixia, mentre mirava el baldaquí pensava en les mans que encara passaria, el mossèn en va dir que no havia d'anar sol per aquestes contrades, hi havia una cosa dolenta i maligna que voltava per la comarca, havien desaparegut uns nens feia dies i no se sabia res d'ells, segons em deia el mateix diable rondava per aquí, i jo podria córrer la mateixa sort.
Així ho espero, veig pensar, però vaig recorda que havia dit nens desapareguts, i jo recordava ara la troballa, la troballa d'Aravell, uns nens en uns taüts.
Li vaig preguntar com podia anar a Aravell, em va dir que només podia arribar-hi a cavall i que trigaria mitja jornada, i si no em coneixia el camí em podia perdre i anar a parar a Andorra i ara eren dominis de Ferran II el catòlic, i podia tenir problemes, a part encara hi havia algun bandoler perdut a la creu de Montferrer, punt on es creuaven els camins de Montferrer i Castellbò, amb els de Lleida i la Seu.
El mossèn es va oferir a acompanyar-me, em portaria per uns camins de ferradura que passaven per Torà i la Freita, fins la Seu, allà dormiríem a casa d'un amic seu que era músic, el senyor Brudieu, i a la matinada sortiríem cap a Aravell, ell no m'hi acompanyaria doncs Aravell, era el resultat de ajuntar âra, que volia dir altar en llatí, i beô, que era enriquir, fer feliç, es a dir l'altar que enriquia,i la riquesa era la germana de la cobdícia, els fills del mateix diable, l'home semblava espantat, i em va dir que qui entrava a Aravell no en sortia, ni de vell.
Així ho vam fer i ens vam posar camí a Torà de tost i la Freita, vam creuar el bosc de Selvanyà, i les terres de la Freita, que eren propietat de la família Mir de Tost, vam veure com el sol s'amagava cap a la banda del Boumort, i en mirar vaig trobar a faltar el port del cantó amb les llums dels cotxes amunt i avall. Vàrem seguir camí creuant algunes vinyes per sota la Freita fins arribar a la Coma de Nabiners, Cal Joan, i per fi la Seu.
Després de molta i molta estona vam arribar a casa del senyor Brudieu, ja de nit, vam estar una estona parlant sobre Andorra, i els canvis polítics que se'ls venien a sobre a aquells pobres pagesos, i de la construcció del que coneixem com a ajuntament de la Seu. A la vora del foc mig endormiscat pensava en que m'esperaria el dia demà a la terra on l'altar enriquia, però a qui? i com? o nomes eren llegendes?, de fons sentia l'espetec de la llenya.

Capítol 2. Les mòmies.

L'article parlava sobre l'estat de les troballes, i especulava sobre el seu origen, descrivia a la perfecció els detalls dels cossos " els cossos trobats semblen nines de cera, la seva pell encara te la textura de la d'un ésser humà, suau però seca, els seus cabells semblen sans, i encara resten pentinats com si el temps no hagués passat, tot i tenir els ulls tancats encara tenen forma, i les seves boniques pestanyes es conserven perfectament, es la imatge d'un nen quan dorm."
Explicava també com n'era de curiosa la troballa, doncs en un segle en el que sembla que estigui practicament tot descobert, només es coneixia la existència de mòmies fora d'Egipte, a Sicília, on sota d'algunes esglésies s'havien trobat fins a 1.200 cossos momificats.
Tot plegat era molt misteriós i enigmàtic, alhora que màgic, una troballa així a la Seu d'Urgell era com per fer-hi un bon documental. Imagino que l'impacte de la notícia era el que m'havia fet tenir aquell somni tan estrany, i tan real. I el fet que el diari havia aparegut a la meva bústia, al meu nom.
Tot i trucar a l’editorial ells insistien en que jo era qui havia demant que se’m enviés per correu l’exemplar d’aquell dia.....fenòmens estranys, vaig pensar.



Mentre tornava d'Andorra de treballar se'm va acudir que seria bona idea acostar-m'hi al lloc de les troballes, així que en arribar a la rotonda de la Seu vaig seguir en direcció a Montferrer, a l'alçada del polígon em van avançar dos cotxes dels mossos a tota velocitat, duien els llums posats però no feien sonar les sirenes, era com si tot hagués quedat en silenci, coincidint amb l’espai mut entre dos cançons del cd que escoltava al cotxe, es dirigien cap a Aravell, això encara em va fer emocionar més, alguna cosa passava per allà.

El dia era ben gris i aviat es faria fosc, era d'aquells dies que sembla que els núvols hagin d'esclatar en una torrencial pluja, però portàvem tot el dia així.
Mentre m'apropava a Aravell ja veia aquell batibull de gent corrent pel mig del camp de golf, aquells dos cotxes circulant pel mig en direcció al turó, i fins i tot un helicòpter aterrava al camp, era espectacular i exagerat, al cap i a la fi eren morts i d'allà no es mourien, no.
Poc abans d'arribar sonava al cotxe la cançó de Ederlezi de Goran Bregovich, i això encara li donava un caire més misteriós.
A l'entrada del golf hi havia la policia, no deixaven passar a ningú, vaig trobar un dels cuiners, em va explicar que havia sentit dir que a l'helicòpter venien dos especialistes francesos, i que la gent del poble deien que eren morts de la gerra civil, res impossible tenin en compte que el Pirineu va ser un punt estratégic amb la seva frontera amb Andorra, uns altres més macabres deien que eren desapareguts de la comarca, i que per aquí hi rondava un personatge que segrestava nens, que típic.
Mentre el especialistes investigaven la zona i les restes, un grup d'arqueòlegs i policies seguien dins del forat, en busca de possibles cossos, aleshores vam sentir per l'emissora d'un dels agents que impedien l'entrada que havien descobert una nova galeria, era com un cementiri soterrat, de fet era possible que fos el cementiri del castell d'Aravell, al seu interior hi van trobar més cossos, aquest cop eren adults, a primer cop d'ull uns 200, l'home va abaixar el volum de la ràdio mentre ens mirava al cuiner i a mi i ja no vàrem sentir res mes.
Cansat d'esperar i veient que no aconseguiria molt més que el que ja tenia, vaig tornar cap a la Seu, se'm va acudir que seria bona idea anar a veure a en Ramon, un mosso de la comissaria de la Seu amic meu, potser ell em podria aclarir alguna cosa més.
Em vaig adonar que m'estava implicant massa, que m'ho estava prenent massa en serio, que al cap i ala fi, traurien els cossos, se’ls endurien fora i tot quedaria en una notícia més. Però hi havia alguna cosa que em deia que sense saber com estava relacionat amb el meu somni, i d’alguna menra hi havia un lligam entre les restes i jo.
En arribar a la comissaria just sortia en Ramon, el vaig pitar i el vaig fer pujar al cotxe.
Vam anar als Escoberts a prendre un cafè, i li vaig demanar que m'expliqués el que sabia dels cossos i de la troballa. Em va explicar que la troballa havia provocat un gran neguit, que ningú sabia que pensar, al ser cossos momificats, havien cridat uns experts de França per que determinessin l'antiguitat de les momificacions, i si no eren tan antigues com semblava, donessin pistes sobre el possible o possibles assassins, en el cas que fossin molt antigues es procediria al seu trasllat a Barcelona, on serien estudiades amb més deteniment, en aquell moment va agafar el mòbil i va trucar a un número, amb la mà em va fer el senyal d'esperar-me, va trucar a algú per demanar-li més informació.
Mentre parlàven per telèfon em va venir al cap la sensació que tot allò ja ho havia viscut, potser per havar-ho somiat, però tot em resultava familiar.
Quan va penjar em va explicar que de moment no se sabia res mes, la única novetat era el tipus de momificació,segons els experts, i pendent d'un estudi mes exhaustiu es presumia que les momificacions dataven del segle XV o XVI, es a dir finals de l'edat mitjana, sembla ser que els cossos estaven buits per dintre, al lloc dels budells hi havia draps i palla, i plantes aromàtiques pròpies d'aquí, Romaní, Timó, Saüc, Espígol, etc., suposaven que per emmascarar la olor, hi havia una nena que estava en perfecte estat de conservació, duia un llaç al cap i a la mà amb molta força tenia agafada una flor, ja seca, possiblement la flor de l’espígol, presumiblement la devien haver momificat amb la flor a la mà per alguna raó que desconeixien.
Mentre parlàvem el van trucar i va haver de marxar, em vaig quedar sol acabant-me el tallat i pensant en aquell somni, aquella dona que em mirava de reüll, amb un mocador negre al cap, ara ho recordava tot, la dona va tapar amb un llençol una nena, ho començava a recordar per moments, hi havia una nena tombada damunt d’una taula amb tot de flor i plantes al seu voltant, possiblement ja morta. Deu meu! seria una coincidència, necessitava reviure aquell somni, havia de tornar, ho havia de fer un altre cop, vaig sortir cap a casa corrents, em vaig estirar al sofà amb el diari a la mà,i el vaig estar llegint i rellegint, punt per punt, coma per coma, fins que em vaig adormir.

Capítol 1. La notícia.

Tres dies després d'haver tingut aquell somni, encara els records volaven pel meu cap, encara recordava les sensacions, les mirades d'aquelles gents, les olors, i la sensació que amagaven o sabien alguna cosa, reconeixia els llocs, però no la gent, i estava clar que era una altra època, un altre segle..
Era Castellciutat, i el seu veritable castell, no el que he conegut sempre, un de més gran, amb amplis murs i altes torres, mig amagat entre la vegetació que d'ell hi penjava, i amb llargues passarel•les que anaven de torre a torre, i en un altre lloc, en el turó on ara hi ha l’escola d’hostaleria, on hi havia l’antic quarter militar.
Recordava aquell mas, recordava aquella senyora, i el seu fill mig coix, i aquella mena de paller que era com una espècie de dipòsit de mòmies, i de com al obrir la porta del paller, les escales havien aparegut fent caure unes fustes que les amagaven, i que feien de bancs per asseure’s, recordo en un costat aquella petita porta doble, de fusta, on devia anar? O que hi devia haver?.

La feina era com sempre, tot i que aquesta setmana s'havia complicat una mica i treballàvem més, però això no feia que oblidés aquell somni, no entenia perquè no me’l podia treure del cap, les imatges anaven i venien dins meu, era com si hagués passat per alt alguna cosa, com si hagués de veure alguna cosa que no havia vist, però no sabia que era. Recordava els carrers, costeruts i enfangats, els carros amunt i avall, els ases el fred i la olor a llenya, el vent amb aquella ferum que arribava de tant en tant a fems, però la mirada d'aquella dona no me la podia treure del cap, alguna cosa amagava aquella gent, i al castell només es veia soldats corrent per les passarel•les, però ningú vigilava, era com si m’esperessin a mi, pels carrers no es veia ningú més.

Tot havia començat en llegir l'article sobre les troballes arqueològiques a l'antic castell d'Aravell, rebuscant mes restes havien trobat nens i nenes momificats, en perfecte estat, el castell ja no hi era. Tot havia començat en fer unes obres de millora del reg del camp de golf, curiós i a la vegada sorprenent .
.