Capítol 5. Isàuria.

Quan vaig arribar a casa em vaig fer un té, em sentia decepcionat per no haver trobat més que un simple nom, la meva eufòria m’havia fet una mala passada, vaig sopar i vaig anar a dormir, no parava de donar-li voltes a l cap pensant en aquell mossèn.
Em vaig despertar al mig del camp de golf, no sabia com, però em trobava al mig d’aquell camp verd, trobava a faltar alguna cosa, els aspersors , els forats els carrets de golf, el restaurant....clar no estava al camp de golf, estava enmig d’un camp verd...però era on s’ubicava actualment el camp de golf, em vaig adonar que de nou somiava, com un llamp una fletxa va passar per damunt del meu cap, quan em vaig girar vaig veure quatre homes a cavall, que sense pietat disparaven sobre mi, vaig optar per sortir corrents, mentre corria m’adonava que tot i saber on era no coneixia el lloc, no hi era la casa dels forestals, ni el camí cap a l’aeroport, no sabia cap a on anar, i no podia perdre temps doncs ells anaven més ràpid que jo, vaig girar a esquerra i em vaig amagar prop del riu, el vaig anar remuntant per dins l’aigua fins a arribar a un gran mas, per la distribució i el tamany imaginava que era el Mas d’en Roqueta, però ara no hi coneixia a ningú.

No tenia gaire clar si podia trucar i demanar que em deixessin entrar, tot i així m’havia d’arriscar encara em buscaven, i si no feia alguna cosa ràpidament em trobarien, quan em vaig adonar els homes estaven a uns pocs metres de mi, així que sense cap opció a curt termini, més que la que hi havia davant meu, vaig decidir entrar-hi, corrents vaig anar cap a la porta, i vaig començar a picar insistentment, fins que una dona em va obrir, espantada i al vegada sorpresa, mig empenyen-la vaig entrar i vaig tancar la porta.
La dona em va pregar que no els robés que eren uns pobres pagesos, mentre em suplicava va venir el seu home amb un garrot a la mà, com vaig poder els vaig convèncer que no venia a fer mal, simplement m’estava escapant d’uns homes que m’estaven perseguint a cavall per haver trepitjat els seus dominis. La dona ho va entendre, eren els homes de la vescomtessa de Castellbò, s’aprofitaven de la recent finalitzada inquisició per matar i robar a qui se’ls possés per davant, la vescomtessa els donava màniga ampla, era com un càstig per als vilatans per recolzar al mossèn Pere Tragó. Una llum es va encendre dins meu, en Pere Tragó, l’home que havia d’anar a veure!.
La vescomtessa estava en contra d’ell i de la gent que el seguia, doncs el pare de la vescomtessa havia comprat la jurisdicció civil i criminal de tota la zona per 240 lliures a Caterina de Navarra, el problema era que Caterina de Navarra no era la propietària de tal jurisdicció, es a dir li havien venut una jurisdicció inexistent però el seu pare ho havia amagat, i ara un cop mort, el mossèn reclamava la llibertat i la justícia. Era tota una novel·la negra, li vaig demanar a la dona on podria trobar el mossèn, em va dir que havia d’anar a Bellestar, era l’amo del castell i la casa forta, sempre hi era allà. Però no podia sortir ara, aquells homes rondaven per allà, la dona em va oferir llit i taula fins al dia següent, curiosament i tot i que estàvem al segle XVI jo ja havia menjat en aquella casa.
Abans de anar a dormir la dona em va deixar una camisa de dormir i un gorro, i em va donar roba neta i seca, em vaig posar la camisa i vaig estirar-me al llit, la casa era molt gran, i tot i que una mica freda, hi havia una calor especial que feia sentir-me bé.
Al matí em vaig llevar amb el cant del gall, de fons sentia com els amos de la casa ja eren desperts, tot just es feia de dia, vaig posar-me la roba que em va donar i vaig baixar, estaven preparant l’esmorçar, els vaig ajudar a muntar la taula i vam esmorçar. L’home m’explicava com podia anar cap a Bellestar, havia de sortir en direcció est i prendre el camí de Sant Marc després prendre una camí en direcció a Bellestar, on ja veuria la casa forta i el castell. Mentre m’anava explicant el camí vaig caure que havia despertat a la casa, no a casa meva, estava seguint el somni, aquell somni continuava en el mateix somni, fins i tot vaig recordar que mentre dormia en el somni, vaig somiar sobre la meva vida real, a la Seu, al segle XXI, amb una feina, amb el meu ordinador, els meus cotxes....era possible somiar, que en un somni dormies i somiaves, era possible que el somni continués, o a cas havia quedat atrapat en el somni, de ser així a la meva vida real, encara dormia? O havia desaparegut, em va entrar un pànic sobtat que per uns moments em va paralitzar, i si sempre em quedava en apell segle, i si a la meva vida havia mort.....pensava com de lluny havia arribat quan vaig sentir una veueta dolça i melosa que donava el bon dia, em vaig girar i vaig veure aquella nena, la nena rosa i de pell fina i blanca, amb un vestit blanc, llis sense dibuix i fet per ella, humil però a la mida de la tendresa d’aquella nena, portava un llaç a la mà, un llaç que li havia regalat el mossèn Pere Tragó, i que la seva mare li posava cada dia, deia que estava beneït, i que la protegiria sempre que el portés, per això la nena cada matí després de llevar-se i vestir-se baixava a que la seva mare li posés aquell llaç. En aquell moment em va donar la sensació que el temps passava més lentament, la nena era el tresor de la casa, la llum que il•luminava les dures vides d’aquella gent i que els feia seguir endavant, se’ls veia per com la cuidaven i l’estimaven, i la nena els hi tornava tot l’afecte multiplicat per dos, el seu nom era Isàuria. El nom l’havia triat el mossèn, era d’origen grec, i ell que havia viatjat molt en sabia molts de noms, volia dir reina, i era una regió de Àsia menor.