Capítol 10. L'accident

No ho podia creure, un noi va salvar la darrera víctima, algún vianant potser, llàstima que aquell home no hagués mort per l’accident, vaig agafar el cotxe i vaig anar en direcció al centre, però on buscava una hemeroteca..??
Potser seria millor anar a la seu d’algun diari i allà segur que em deixaven consultar-ho, vaig anar a la seu de la Vanguàrdia, que era la que coneixia, de petit havíem anat amb l’escola, i havíem visitat la impremta, ens van fer unes peces tipus tampó, amb els nostres noms. En arribar allà li vaig demanar a la dona si havia la possibilitat de consultar edicions anteriors en algun lloc:
- Es clar que si senyor, baixi les escales, i al fons del passadís hi trobarà la nostra hemeroteca.
Vaig baixar corrents, casi caic, al fons del passadís hi havia una porta, al entrar vaig veure que era com una espècie de biblioteca, hi havia molts estudiants consultant dates passades, tothom es va girar quan vaig entrar, hi havia un home en una taula d’informació, i em vaig dirigir a ell,
- Hola, bona tarda, veurà estic buscant informació sobre un accident, però no sé quan va ser ni on....
- Ha d’anar primer al buscador electrònic, busqui-ho allà, trobarà una referència, així com la data, després en aquelles taules podrà buscar l’exemplar.
- Gràcies.
Vaig seure, i vaig començar a buscar, accident, camió, ronda de dalt; era com una mena d’ordinadors molt antics, tenien unes pantalles molt grans, a la dreta a la taula hi havia una rodeta amb la que feia passar les planes dels diaris publicats, i que anava veient com si fossin diapositives;.....esperava que amb tot això sortís alguna cosa exacta...aha! ja ho tenim. Havia vist una notícia que creia que em podria donar la pista que necessitava.
“ L’assassí de Montbau ferit greu en un accident.”
Ahir al matí va resultar ferit greu el conegut assassí de Montbau, segons fonts policials sembla ser que fugia d’un home jove quan va creuar el lateral de la Ronda de Dalt, i va ser atropellat per un vehicle de gran tonatge. La policia investiga aquest succés, tot i que els testimonis asseguren que el jove va salvar la que segurament hagués estat la sisena víctima, i després va sortir darrere de l’assassí.
Ara entenia el que m’havia dit la infermera, vaig imprimir-ho i vaig sortir, vaig anar a casa dels meus pares a sopar, mentre conduïa pensava en el destí, intentava lligar caps, però em faltava una peça i no sabia quina era. Havia d’acabar amb aquell home, amb la seva vida, però com? Aniria a la presó, no podia arriscar-me
Després de sopar em vaig anar al llit a dormir. Vaig despertar-me a Banyeres, de nou, era de nit, vaig sortir a buscar a l’alquimista, era al pati.
- Ja tornes a ser aquí, ja queda poc, es molt possible que quan tot això acabi, no recordis res, despertaràs i tot haurà estat un somni.
- Que volia dir amb que estava aquí de nou?.
- Encara no ho saps, mira la lluna, es plena, moltes nits veiem la lluna, però no sempre es plena, hi ha nits que no la veiem però hi és. Tot es un cicle, en aquesta vida tot té el seu cicle, i tot forma part d’un cicle. Si no pots aprofitar per plantar quan la lluna es favorable, només has d’esperar a que ho torni a ser, el cicle es repeteix.
- Ho sento però no l’entenc, la lluna...que hi té a veure amb tot això...
- Res o tot. Bé jove amic, si tot va bé ni jo ni vostè ens tornarem a veure mai més, això es un regal per vostè.
Em va donar un sobre i un braçalet amb l’escut de Banyeres.
Vaig despertar-me a casa dels meus pares, eren les 2 de la matinada, molt d’hora per despertar-me, em vaig quedar pensant amb el que havia dit l’alquimista,no entenia res, em tornava sentir perdut, sota el coixí hi havia el sobre, i posat portava el braçalet que m’havia donat, vaig tornar a agafar el full que havia imprès al diari.
Es clar ja ho entenia, no havia de matar aquell home a l’hospital, havia de matar-lo en el moment de l’accident!!! ningú em trobaria mai, aquell dia exacte a la realitat estaria a casa, a la Seu, a 200 km, i algú m’hauria vist durant el dia, era increïble, ho havia trobat! Només havia de presentar-me en un dels meus somnis. Ara tot agafava una altre direcció, ara ho començava a veure tot clar, vaig agafar el full, i em vaig estirar al llit, ara entenia els cicles de la lluna, jo podia tornar al inici del cicle.
Estava assegut en una parada d’autobús quan vaig despertar-me, una dona em va sacsejar perquè m’estava repenjant a sobre d’ella, em vaig aixecar i als pocs moments vaig veure una dona que venia caminant i que parlava pel mòbil, darrera seu a uns metres un home la seguia, era ell!!! Em vaig posar nerviós, al història es repetia de nou ho podia fer com amb el noi.
De sobte ho vaig veure clar, era la mateixa situació, ja ho havia viscut això però no al segle XVI, si no ara, ara si que entenia el que m’havia dit l’alquimista, el jove del que em parlava la infermera, era jo!! Ho veia dins del meu cap, ara ho recordava tot, havia vingut a aquest mateix dia per salvar la noia, però no vaig acabar amb el mal, amb l’home, només vaig acabar amb el seu cos però no amb la seva ànima, i la maldat es porta dintre, al no morir al moment la seva ànima seguia fent de les seves i per alguna raó havia anat a parar al passat, va seguir matant allà on primer va aterrar, clar el mateix dia de l’accident van trobar les restes arqueològiques a Aravell, dos dies després van trobar les mòmies, dos dies després estava a l’hospital, la darrera noticia que devia veure o llegir devia ser la de la troballa.
Estava eufòric tot lligava, i en Cussarell sabia que passaria això, ja hi havia estat allà amb ell, i per això m’havia dit que tot ho oblidaria, clar, si no, l’hagués recordat, per això em vaig fer enviar a mi mateix el diari del dia de la troballa, el diari d’avui!! Per fer-me recordar si en Cussarell tenia raó! Ho havia fet tot jo, tot m’ho havia organitzat, per reparar l’error de deixar mig mort a l’assassí. Era increïble!!! L’assassí es va llençar sobre la dona, aquesta va començar a escridassar, vaig anar directe a una paperera, allà hi havia un bat de beisbol que presumiblement jo havia deixat per aquest moment, el vaig colpejar a l’esquena amb tota la meva ira, per la Isàuria!!! Li vaig donar cops fins deixar-lo mig estabornit, es va aixecar i em va mirar, vaig aixecar el bat per tornar-li a donar quan va sortir corrents, just un segon després que el darrer cop, el segon que jo necessitava, el segon mortal, un camió carregat de pedra va pitar i va clavar els frens, del cop va sortir volant fins al carril contrari, al mateix instant que queia al terra un altre camió li passava per sobre, clavant els frens de nou, l’home va quedar sota el camió, immòbil, mort!
Ho havia canviat tot ja havia acabat, la dona es va aixecar plorant, tenia accent de Lleida, es va netejar i es va dirigir cap a mi,
- Gràcies, gràcies, no se com agrair-li...
- De res, dona, no ha esta res, es troba bé?
- Ens coneixem??? - Em va dir.
- Doncs no ho crec no sóc de per aquí.
- Jo tampoc, bé només hi visc, els meus pares son d’Aravell, ho coneix?...
Em vaig quedar blanc....- Bé una mica....-
- Moltes gràcies de nou, si algun dia necessita alguna cosa truqui’m som metge, medicina natural.
Em va donar una tarja que va treure de la bossa, hi deia “ Doctora en Medicina Tradicional i Natural ; Isàuria Tragó Ministrells “
Les cames em tremolaven, em vaig quedar mirant-la una estona, devia ser família directa de la nena que jo vaig conèixer, aleshores potser no havia mort, vaig sortir corrents d’allà, i vaig agafar el metro, estava nerviós, hi vaig pujar no hi havia molta gent, vaig seure en un banc. Pensava en com havia anat tot, desitjava que hagués mort, estava extenuat i cansat, em vaig recolzar i vaig tancar els ulls.

Capítol 9. L'hospital.

Vaig acabar de dinar i em vaig seure al sofà, pensant, i donant voltes a tot allò que havia viscut fins ara, no volia implicar-me més del que ja ho havia fet, ja havia trasbalsat prou aquella gent, i ja havia canviat part de la historia, però per altra banda no podia fer com si n hagués passat res, com si no fos el meu problema. Coneixent-me sabia que no li havia de donar mes voltes, al final acabaria ajudant aquella pobre gent, i mes quan el seu principal problema era un home del meu segle. El mossèn Pere Tragó havia dit que en trobar el rellotge hi posava 131257, com que era un rellotge digital era evident que no era més que l’hora en que el van trobar, per tant les 13:12:57 , gairebé un quart de dues, com que havia esta feia dos dies, era fàcil saber l’hora de la desaparició, només se’m acudia una cosa dormir i presentar-me allà aquella mateixa hora, i aquell mateix dia.
Ho havia de calcular prou bé per no cometre cap error, i havia d’estar preparat, si aconseguia arribar abans que agafés la darrera víctima podria canviar alguna cosa en el curs d’aquesta història tan estranya.
Vaig estirar-me al sofà, vaig agafar el rellotge, i el vaig posar en la data de l desaparició, i cinc minuts abans de l’hora, es a dir a les 13:07:00 i em vaig tapar.
Vaig despertar-me en el lloc on l’havia perdut, com ja era d’esperar, em vaig amagar darrera d’unes alzines i vaig esperar, van passar dos minuts quan vaig veure arribar un jove carregat amb un farcell de llenya, amagat vaig veure com de sobte darrere uns arbres sortia un home gran, amb una bata verda, va agafar una pedra i li va clavar un cop al cap al jove, el va mig estabornir, i van començar a barallar-se, aleshores jo vaig sortir corrents i em vaig llençar damunt d’aquella bèstia, es va aixecar i em va tirar al terra,el vaig veure ve, va agafar un roc de la mida d’una síndria i em va intentar esclafar, vaig rodolar i em vaig aixecar, li vaig dir al jove que fugis d’allà, mentre aquell tarat em perseguia, se’m va tirar a sobre i de nou varem caure al terra tots dos, en aquell moment vaig veure que duia un braçalet d’aquells d’hospital, li vaig arrancar com vaig poder, en aquell mateix moment, venien un grup d’homes escridassant pel camí, i amb pals de fusta, l’individuo es va aixecar i va desaparèixer com per art de màgia, els homes em van ajudar aixecar-me i el jove em va agrair l’acte, els vaig agrair la aparició i vaig marxar bosc endins, en arribar a un clar em vaig recolzar en un arbre a dormir de nou.
Em vaig despertar després de una hora, de nou a casa, al sofà, tapat, amb un ull de vellut, i amb un braçalet la mà, em vaig incorporar i vaig mirar-me el braçalet, hi deia “J.L. Garriz Merma 0102210356” i hi havia l’anagrama de l’hospital de la vall d’hebrón. Ja està! Vaig pensar, només havia d’anar allà a buscar-lo.
Vaig anar a buscar el cotxe al pàrquing, i vaig anar a carregar-lo de benzina, al matí següent baixaria cap a Barcelona, a l’hospital a veure aquell cabró.
Vaig aparcar prop de casa per sortir el més ràpid possible al matí. Vaig pujar a casa i em vaig fer la bossa per si m’hi havia d’estar més d’un dia, aniria a casa dels meus pares a dormir, els vaig trucar aquella mateixa tarda. Després vaig estar buscant per internet informació sobre aquell home, però no hi havia res, vaig mirar el meu correu i vaig escoltar una mica de música, possiblement això arribava a la seva fi, tot i que encara quedava una gran feina per fer.
Vaig sopar una mica i de seguida vaig anar a dormir, vaig agafar un llibre sobre el romànic de l’alt Urgell, i el vaig obrir per la plana on parlava del castell de Banyers, i llegint-lo em vaig quedar adormit, volia veure a l’alquimista. Em vaig despertar a l’habitació on m’havia deixat ell per darrer cop, em vaig aixecar i vaig anar a buscar-lo, estava fora parlant amb en Miquel.
- Senyor Cussarell, Miquel! ja ho tinc! L’he trobat, he trobat a l’home, ja se on trobar-lo. L’alegria i l’eufòria em desbordaven. Es van girar cap a mi i amb la tristesa i la pena a les seves cares em van mirar, els seus ulls deien alguna cosa que no m’agradaria sentir, però no entenia el què i no ho podia imaginar, em vaig acostar a ells, el Miquel es va retirar amb els ulls vidriosos d’haver estat plorant.
- Jove, aquí les notícies volen, a Castellbó i Estamariu ja saben de vos , però també volen les dolentes, em sap greu però la Isàuria ha desaparegut aquest matí, ha sortit a collir flors, i no ha tornat....
- Nooooo!!!!!!!!!!!!!! Perquè, perquè, perquè.....ostia, ostia,...no pot ser perquè....- Era com si m’haguessin trencat el cor en mil trossos, em va envair una sensació de culpabilitat com mai n’havia tingut cap, tenia ganes de plorar, però de ràbia de plorar for i cridar.
- Això no es tot....la vescomtessa de Castellbó us veu com una amenaça a les negociacions amb en Pere Tragó, i ha posat preu al teu cap, 100 florins d’or, la cos es complica, en els temps que corren,no esteu segurs enlloc, heu d’arreglar aquesta situació i desaparèixer per sempre.
Que estava passant de cop i volta tot s’havia tornat en contra meu, tot era negatiu i complicat, vaig tornar a l’estança a dormir.
A les 7:00 va sonar el despertador,em vaig llevar amb la sensació d’haver perdut alguna cosa molt important al meu interior, estava trist, havia vist la Isàuria en el primer somni, l’havia reconegut, i no havia pogut fer res per evitar la seva desaparició, la seva mort. Em vaig vestir i vaig baixar corrents les escales, vaig pujar al cotxe i vaig sortiren direcció a Barcelona, aniria pel túnel del Cadí, com a alternativa més ràpida, a les nou en punt entrava per la meridiana, vaig agafar la ronda de dalt, i vaig sortir cap a l’hospital, vaig aparcar dins del pàrquing de l’hospital,em vaig dirigir a informació, i vaig demanar per en J.L. Garriz Merma.
- Es vostè família, senyor?
- Si, si es clar...
- pis 01, porta 0221....
Vaig agafar l’ascensor, les mans em suaven, de sobte em vaig adonar que no sabia que feia aquí, que faria en arribar a la habitació, el saludaria,el mataria, no podia clar,aniria a la presó.....vaig donar un cop de puny a la paret de l’ascensor, estava on volia estar i no tenia ni idea del que havia de fer...Les portes es van obrir, nerviós, em vaig dirigir a la habitació 221, m’hi vaig quedar plantat una estona pensant que faria, que passaria quan em veiés, es va obrir la porta i va sortir una infermera.
- Es vostè família.......doncs ja pot passar.
- Si si sóc família.....es clar....
Vaig obrir la porta, i vaig entrar poc a poc i sense fer soroll, una dona gran va sortir del bany.
- Tranquil noi no et farà res, no ha despertat en dues setmanes no s’ha mogut, i , no ho farà ara quest cabró....i qui ets si es pot saber, no seràs un altre periodista.
- No, no jo només...
- També va fer mal algú de la teva família....doncs posat a la cua, els metges diuen que ja no despertarà,així que no us podreu venjar, ni tu, ni tota aquella colla de tarats, ha vosaltres us ha fet mal, però a mi m’ha destrossat la vida,jo el vaig educar com Déu em va ensenyar i mira en que s’ha convertit,en un maleït assassí, així m’ho pagues cabró, cabró més que cabró!!!!!
El va començar a colpejar, com jo ho hagués fet si pogués, vaig sortir d’aquella habitació i vaig baixar a la cafeteria,encara no havia esmorzat i tenia gana.
Em vaig demanar un entrepà i un cafè amb llet, i em vaig quedar a la barra, estava tremolant de la tensió, i dels nervis...al meu costat es va seure la infermera d’informació.
- Que ja ha vist el seu familiar...
- Bé no era família meva.
- Ja ho sabia, a mi no em fa cap gràcia tenir-lo en aquest hospital, va matar una amiga meva, però ja porta dues setmanes i els metges diuen que no se’n sortirà però ja han passat dues setmanes i res no canvia!!!!....sap qui es?
- No, se com es diu però sé molt poc d’ell..
- Es l’assassí de Montbau, un home malalt que fins al dia de l’accident havia matat a cinc dones en aquest barri.
- Cinc dones?- doncs tot i en coma segueix fent de les seves. – Accident ha dit, quin accident?.
- La darrera víctima es va escapar gràcies a un noi que corria per allà, no saben d’on va sortir, i tampoc l’han trobat, però la va salvar, aquell noi es un àngel, com li deia la va salvar i es va escapar amb uns quants talls, l’assassí i el noi es va estar barallant, l’assassí va sortir corrents,i el noi darrera, va intentar robar un cotxe, i no va poder, va creuar corrents la ronda i un camió que venia d’una de les obres de Valldaura, el va embestir , va quedar en coma irreversible, i amb vàries hemorràgies internes, ja ho veu, va sortir als diaris, i a la televisió, aviat farà dos anys. Va tenir molta sort doncs va caure al costat de la vorera, si arriba a caure a l’altre costat hagués mort atropellat per algun altre vehicle.
- Gràcies, gràcies.....!!!!!
Vaig pagar i vaig sortir corrents, havia d’anar a buscar una hemeroteca i buscar la notícia.

Capítol 8. El Castell de Banyers.

Després de dinar varem reprendre la marxa i a mitja tarda ja érem a Fontelles, varem carregar aigua i de nou al galop ens vam dirigir fins a Torà, els boscos que vam creuar eren dignes de les millors pel•lícules de l’edat mitjana, mentre creuàvem aquells boscos a través de vells camins de cavall, dins del meu cap sonava una cançó de Goran Bregovich, la d’Elo Hi, era com si em trobés enmig d’un clip musical la melodia acompanyava el paisatge i el ritme dels cavalls, arribada la nit entràvem a Colldarnat, allà ens esperava en Joan, de cal Joan, el seu fill va agafar els cavalls i els va dur als estables a descansar i donar-los aigua i menjar, nosaltres també estàvem morts, l’home era el tiet d’en Miquel, el noi que m’havia acompanyat, li va explicar que el mossèn li havia demanat que m’acompanyés al castell de Banyers, que era important, en Joan ens va donar de menjar i beure, poc després ens varem retirar dormir, demà hauríem de matinar per arribar al castell a mig mati.
Mentre m’adormia pensava en la meva vida real, i en les vides d’aquestes gents, jo podia despertar-me quan volgués, o això creia, i tot s’acabaria, ells en canvi no coneixien res mes que el que tenien, i els tocava viure encara molts desastres i moltes desgràcies, la fil•loxera, la guerra dels set anys, la pesta, i ara a sobre un individu del segle XXI se’ls havia colat i feia i desfeia segons li venia en gana, un sentiment de culpa i pena em va envair pensant en aquella pobra gent, amb els problemes que ja devien tenir i que a sobre s’havien entregat ami amb l’esperança que els pogués ajudar, només per què un alquimista els ho havia dit.
Al matí següent el dia es va aixecar boirós, senyal de bon temps, va dir el noi. - Avui el dia ens acompanyarà, abans de mig matí estarem al Castell de Banyers.
Vam iniciar la marxa tranquil•lament, el camí vorejava el Montsec de Tost, arribaríem fins al coll de Santandreu, i finalment Banyers, durant el camí en Miquel em va explicar que el seu pare estava treballant en la construcció d’una església a Estana, Sant Martí d’Estana, aprofitaven l’emplaçament de l’antiga església, havia d’estar fora uns mesos, doncs estava massa lluny d’Aravell. Mentre ell treballava pel mossèn i cuidava a la seva mare, malalta des de la desaparició del seu germà. També em va explicar que la Isàuria era a seva cosina, i com jo deia, desprenia una màgia que feia que tothom l’estimés amb devoció. Passades poc més de tres hores per un terreny obert i solà vam arribar al Castell de Banyers, impressionant castell sobre un barranc amb una imatge imponent de fortalesa des d’on es mirés, la torre era de les mes altes que havia vist per aquí, situada sobre un espadat rocós que encara la feia més alta del que era, realment un castell impressionant, llàstima que en el segle XXI, només quedés part d’un dels murs de la torre.
Allà ens va rebre el senyor Cussarell, petit d’estatura i sense un pel al cap, i amb un vestit llarg, com els dels mags dels contes, el noi ens va presentar, i l’alquimista va indicar al noi on havia de deixar els cavalls, em va agafar del braç i em va acompanyar fins a una sala molt gran amb una taula de fusta ovalada, on em va fer seure. – El dia que vas estar a Tost, hi havia amb el mossèn de Tost un dels meus ajudants, ell va veure com llençaves un feix de papers al foc, i de seguida es va afanyar a recuperar, quan va veure de que es tractava me’ va portar de seguida, un plec de fulls que parla del futur, del futur d’on vens tu, amb la data del mateix dia de la teva arribada, el 12 de Març però del 2009.
Em vaig quedar bocabadat, no sabia que dir aquell home, la meva estada al segle XVI ja estava deixant un empremta que possiblement faria que tot canviés, em vaig espantar.
–Tranquil, - va dir, - només ho sabem el meu ajudant i jo,i ell mai no ho dirà a, li van tallar la llengua a la Seu per parlar massa, i jo m’enduré el secret a la tomba, pots estar tranquil, el destí ens ha enviat l’ajuda que necessitàvem per solucionar aquesta macabra situació. Et deus preguntar per que encara segueixes aquí i no has desaparegut com els altres cops que has vingut al nostre segle, jo també m’ho preguntava fins que t’he vist entrar, has trencat momentàniament el vincle amb la teva època, un vincle físic i psíquic, anar amb les vestimentes del teu món feia que el teu subconscient sempre sabés que això era momentani, com un somni, ara portes robes com les nostres i el teu subconscient ha acceptat la teva transformació exterior com un canvi interior, però no pateixis, en el moment que et tornis a posar les teves vestimentes tornaràs al teu món.
- Però aleshores no es un somni això-, li vaig dir.
– No fill meu, d’alguna manera en una de les fases de la son, el teu cervell fa treballar un hemisferi que molts tenim adormit, això fa que puguis estar aquí en ànima no en cos, encara que et puguem veure i tu no ho sentis així, el teu cos segueix a casa teva, possiblement ni el temps passa igual de ràpid aquí que en el teu món. El fet d’aparèixer en determinants moments depèn de factors externs , com va ser el cas del diari i d’un notícia que et va afectar d’una manera diferent. Ara has d’anar amb compte, doncs es possible que si mores aquí el teu cos també mori amb la teva ànima.
Un calfred em va recórrer tot el cos, per a mi això era un somni, mai m’havia passat pel cap el fet que podia morir com la resta, estava espantat i neguitós, em suaven les mans, ara tot canviava, hi havia un risc afegit amb el que jo no hi contava, ni tan sols m’ho havia imaginat. Volia marxar, volia tornar a casa meva, amb el meu cotxe, la meva feina, el meu ordinador, tot! Que collons pretenia jo,arreglar el món, jo no era ningú,un simple treballador en ple segle XXI, i que tenia sort de tenir feina tal i com anaven les coses.
L’alquimista em va veure trasbalsat, i confós. – Vaig fer portar les teves robes i les teves pertinences per un dels meus genets més ràpids, si vols pots tornar quan vulguis al teu món. Em vaig vestir, amb la meva roba,els texans, les bambes,la meva suadora amb caputxa, el rellotge....i em vaig estirar al llit, necessitava pensar, li vaig demanar a en Cussarell que em donés temps. En Cussarell em va dir que estigués tranquil que ell sabia que tot aniria bé, si estava aquí de nou era per alguna cosa....aquí de nou?......
Em vaig despertar sentint de fons el soroll dels carruatges i del batibull de la gent, sentia les dones cridar com en un dia de mercat, vaig obrir els ulls i .....mercat! era dimarts, estava a casa i hi havia mercat a la Seu! Tot havia passat, tot havia estat un mal son, vaig mirar el mòbil, el meu mòbil!, tenia moltes trucades perdudes de la feina, de seguida vaig trucar i em vaig excusar, vaig dir que tenia grip, em van dir que havia de portar el justificant del metge, si no em restarien els dies del sou. Tornava a ser a casa, em vaig dutxar i em vaig canviar de roba, vaig baixar corrents per les escales, i vaig passejar pel mercat, vaig comprar fruita, vaig tornar a cas a fer-me el dinar, a casa meva, a la meva cuina, mentre escalfava aigua vaig posar la roba a rentar, vaig agafar els pantalons i...sorpresa, dins d’una butxaca hi havia el rellotge, un rellotge digital dels barats, el rellotge misteriós, e vaig llençar al terra amb tota la meva mala llet, havia estat real, no havia estat un somni.

Capítol 7. El viatge.

Ho vaig tornar a mirar, no m’ho podia creure, ara tot havia donat un gir inesperat, ara entenia moltes coses, i molts dubtes m’envaïen el cap, un d’aquells dubtes era si realment tot plegat era un somni, o d’alguna manera havia fet un salt en el temps i estava realment en el passat, en l’edat mitjana, en el segle XVI, tot apuntava que si, doncs hi havia moltes coses que desconeixia i que i que apareixien tal i com eren realment, sabia coses que no havia llegit ni estudiat, si era així estava vivint en el segle XVI, i a través dels somnis inexplicablement m’hi traslladava.
Vaig treure l’objecte de la caixa, era un rellotge, un rellotge digital, amb l’hora exacta, l’home em va explicar que ho havien trobat en desaparèixer la darrera víctima, uns camperols havien vist un home mig nu, i amb una capa verda, barallant-se amb la víctima, aquesta baralla va fer caure el objecte, i finalment l’home va sortir corrents amb la víctima inconscient als braços. El van descriure com un home gran,i ample, amb cabell curt i negre, i amb una mena de capa verda. El mossèn em va dir que els havia d’ajudar, aquell home pel que semblava venia del mateix lloc que jo, i jo era l’únic que el podia aturar, em va dir que l’alquimista del castell de Banyers els hi havia dit d’on venia jo, i que ell em podia aclarir moltes coses. – Un dels meus homes t’acompanyarà al castell de Banyers, a baix tens un cavall a punt amb aigua i menjar, allà trobaràs a en Cussarell, ell et dirà tot el que necessitis saber, ell sap d’on ets, i els seus coneixements et poden ajudar.
No m’ho podia creure estava tot preparat i organitzat, m’havien estat esperant, al arribar al pati, hi havia dos cavalls, un era per mi, a l’altre hi havia un noi que esperava, vaig pujar, i vaig fer memòria del darrer cop que havia muntat a cavall, havia estat l’estiu del 2002, a Prats a la Cerdanya, vaig anar un parell de dies a una hípica, i en una de es excursions varem creuar el Segre. El noi em va dir que trigaríem dos dies, arribaríem l’endemà abans de migdia, hauríem de dormir a Colldarnat, a cal Joan, sortiríem en direcció a Adrall seguint el riu de Castellbó, fins a el Pla de Sant Tirs, allà pujaríem cap a Fontelles per creuar cap a Torà de Tost, pujant després cap a Colldarnat i finalment a Banyers, havíem de donar una mica de volta per evitar llocs conflictius amb els bandolers. Així ho varem fer, el noi, discret en cap moment en va preguntar que era el que passava, i qui era jo, em va comentar que feia unes setmanes havia desaparegut un germà seu, tot apuntava que era la mateixa persona.
La gent dels voltants especulaven que el mossèn era qui tenia alguna cosa a veure, era per això que poca gent s’aventurava a entrar als seus dominis, a part hi havíem d’afegir el fet que els homes de la vescomtessa feien el que els hi venia de gust, cremaven cases i granges, i robaven als camperols el menjar que havien arreplegat, així s’havia creat una mena de llegenda que feia que ja ningú si arribés per allà la qual cos dificultava el comerç, doncs s’havien de desplaçar fins a la Seu a vendre o fins i tot a comprar, ni la gent de Montferrer s’hi acostava.
Tot m’anava quadrant poc a poc, era com un trencaclosques que poc a poc s’anava resolent, en arribar al collet de Terrassa, un carro es va creuar amb nosaltres, anava molt ràpid,i gairebé ens treu del camí, els vaig escridassar, i de seguida el noi, em va advertir que no havia de dir res, eren els Cantacorbs, de Castellciutat, la mare i el fill, s’encarregaven de traginar cadàvers humans cap al castell d’Aravell, allà una bruixa, els pagava 1 lliura per mort, es deia que la bruixa els buidava per dintre i els omplia d’herbes aromàtiques per que el mateix diable els pogués cremar, els baixava a les bodegues del castell a les quals el diable hi arribava des del fons de la terra. Després les seves ànimes vagaven per dins el castell obeint les ordres de la bruixa, els budells deien que els cremava i el fum que feien era la boira eterna que sempre hi havia al voltant del castell.
Tot plegat llegendes, li vaig dir al noi, m’ho va negar enfadat, i em va dir que era una falta de respecte a Déu no creure en bruixes doncs eren dones que l’havien intentat trair, i les havia deixat a disposició del diable. La veritat era que els conductors d’aquell carruatge em sonaven i molt, eren els mateixos que havia vist en el meu primer somni, en aquell somni tapaven amb un llençol, una pila de morts amuntegats al paller, tots menys una nena, una nena rosa, i amb la pell clara, era la Isàuria, en el primer somni veia la Isàuria ja morta.
Però d’on treien els morts, probablement l’assassí, els matava així es creava una roda de la que tots s’aprofitaven, una roda de maldat i desgràcia que s’havia d’aturar.
Tot indicava que ens havíem d’afanyar, si els Cantacorbs tornaven a Castellciutat, volia dir que no quedava gaire per que la Isàuria morís, i no ho podia permetre. – No poden anar més ràpid aquestes bèsties de Déu! El noi em va mirar i em va dir. – Es clar que si senyor, només faltaria!. Varem començar a galopar, en un moment estàvem al Pla de Sant Tirs, a Mas d’en Planes varem aprofitar per parar a dinar i abeurar els cavalls, havia estat un matí dur per a ells, i no els havíem de forçar gaire.

Capítol 6. Mossèn Pere Tragó.

Només jo sabia quin era el tràgic destí d’aquella nena, un destí imminent pel que recordava de la troballa de les mòmies, ara ho havia vist clar, però tenia moltes coses al cap, i no tenia molt de temps, havia de trobar al mossèn, ell em diria que estava passant amb les desaparicions dels infants, i potser que passava amb mi, per què estava dins aquell somni, que m’esperava ara que no sabia com en sortiria.
Els vaig agrair la seva hospitalitat i vaig fer un petó a la Isàuria, potser era veritat que era una divinitat,tal i com deien els seus pares, i em portaria sort, per que si una cosa tenia clara, era que la necessitava.
Es feia de dia quan començava el meu camí cap a Bellestar, tot i que coneixia aquella zona prou bé, ara, m’era totalment desconeguda, no hi havia ni el abocador, ni les granges, ni els camps de blat , ni molt menys el camp de golf ni aquells xalets prefabricats. El camí era tancat i emboscat,com el que mena a Sant Antoni del Tossal des de el camp de tir, com que el dia aixecava la llum gaire bé no entrava i això encara el feia més tètric, estava acostumat a caminar per la muntanya, però aquells camins eren realment camins salvatges, al cap d’uns 40 minuts vaig arribar a la desviació que m’havia dit aquell home, a la dreta vaig torçar cap a Bellestar, i en poc menys de mitja hora ja veia el poble al fons.
El poble estava buit, no es veia ningú pels carrers, només el fum sortir de les xemeneies, i una mica de boira que envoltava el poble, aïllant-lo de la resta de la vall, vaig creuar un parell de carrers per enfilar un amb una mica més de pendent, fins arribar al que suposava que era la casa forta, una doble porta de fusta ben treballada, impedia el pas a qui volgués accedir-hi, uns murs ben alts l’acompanyaven, segurament escalant-los, hi pujaria.
Un gran picaport, convidava a picar, i la seva mida i pes obligava a fer-ho amb força, com que havia esmorzat prou bé, així ho vaig fer, en pocs segons es va obrir una finestra de fusta, com a les pel•lícules, molt petita, només veia els ulls i el nas de la persona que hi havia a l’altre costat, em va demanar qui era i que volia, li vaig dir que volia veure a mossèn, volia parlar sobre la desaparició dels nens, i volia fer-li unes preguntes. La finestra es va tancar amb un cop sec i inesperat, em vaig sobresaltar, vaig esperar, i quan feia més de deu minuts que no hi havia senyal de vida vaig fer unes passes endarrere mirant cap amunt, i amb la intenció d’escalar aquell mur, just aquell mateix moment es va tornar a obrir la finestra, aquell personatge em va demanar si m’enviava algú, vaig estar uns segons pensant, li vaig dir que venia de part del mossèn de Tost,i que era urgent. De nou va tancar la finestra amb la mateixa rapidesa, una de les portes es va començar a obrir molt lentament, quan l’espai va ser suficient aquell personatge em va fer entrar, em indicar que el seguís i varem creuar el pati, el pati era ple de animals domèstics, i de corral, hi havia una cavallerissa amb quatre cavalls, un noi els raspallava, talment era com una pel•lícula de l’edat mitjana, unes dones tiraven gra per les gallines i un home treballava el ferro, hi havia unes noies fent la bugada, vaig calcular que deuria d’haver unes 6 famílies, al final del pati hi havia la entrada a la casa castell, vaig ujar les escales seguint aquell home que tot i ser més baixet del normal,caminava més ràpid que jo, un cop dins la casa vaig pujar fins al que devia de ser el segon pis, allà hi havia una porta quadrada de fusta fosca, molt ben treballada,em va fer esperar i va marxar.
Pocs segons després es va obrir la porta, un home em va rebre,i es va presentar com a senyor mossèn Pere de Tragó, li vaig donar la mà,i se’m va quedar mirant estranyat, - Vostè no es d’aquí oi jove. Vostè ve de molt lluny, de on mai ningú ha esta encara i on els coneixements son tan amplis com la nostra Catalunya. Probablement vostè ha viscut més que jo,i segur que vostè trobarà la solució a aquest problema. Em va sobtar i alhora impressionar la seva observació, em va acompanyar fins a una taula em va fer seure en una cadira i ell es va asseure a l’altre costat, em va dir que feia mesos que m’esperava,ja havien desaparegut un centenar de persones entre nens i adults. Mesos? Vaig pensar, com podia ser, si havia sigut abans d’ahir que havia somiat amb el mossèn de Tost. Em va explicar que les desaparicions es produïen,un cop per setmana regularment,dia amunt dia avall,i que tot i les enemistats amb la vescomtessa, ella no hi tenia res a veure, deien les gents dels pobles que era un ésser maligne, enviat per castigar-los. On van trobar la darrera persona hi havia un objecte que s’havia deixat aquell ésser,i que només ell i l'ajudant que l’havia trobat , coneixien de la seva existència , es va aixecar i va anar a buscar una caixa de fusta que va portar agafant-la amb les dues mans i amb molta cura,la va deixar sobre la taula. –Obri-la, obri-la, sense por, jo faig cada dia intentant comprendre de que es tracta.
Vaig obrir la caixa, i per uns segons no em va sobtar el que vaig veure, estava tan acostumat, que quasi be m’oblido del lloc on em trobava, vaig ficar la mà per agafar-lo.
El mossèn va dir-me. – Vostè ja ho coneix això,oi que si.

Capítol 5. Isàuria.

Quan vaig arribar a casa em vaig fer un té, em sentia decepcionat per no haver trobat més que un simple nom, la meva eufòria m’havia fet una mala passada, vaig sopar i vaig anar a dormir, no parava de donar-li voltes a l cap pensant en aquell mossèn.
Em vaig despertar al mig del camp de golf, no sabia com, però em trobava al mig d’aquell camp verd, trobava a faltar alguna cosa, els aspersors , els forats els carrets de golf, el restaurant....clar no estava al camp de golf, estava enmig d’un camp verd...però era on s’ubicava actualment el camp de golf, em vaig adonar que de nou somiava, com un llamp una fletxa va passar per damunt del meu cap, quan em vaig girar vaig veure quatre homes a cavall, que sense pietat disparaven sobre mi, vaig optar per sortir corrents, mentre corria m’adonava que tot i saber on era no coneixia el lloc, no hi era la casa dels forestals, ni el camí cap a l’aeroport, no sabia cap a on anar, i no podia perdre temps doncs ells anaven més ràpid que jo, vaig girar a esquerra i em vaig amagar prop del riu, el vaig anar remuntant per dins l’aigua fins a arribar a un gran mas, per la distribució i el tamany imaginava que era el Mas d’en Roqueta, però ara no hi coneixia a ningú.

No tenia gaire clar si podia trucar i demanar que em deixessin entrar, tot i així m’havia d’arriscar encara em buscaven, i si no feia alguna cosa ràpidament em trobarien, quan em vaig adonar els homes estaven a uns pocs metres de mi, així que sense cap opció a curt termini, més que la que hi havia davant meu, vaig decidir entrar-hi, corrents vaig anar cap a la porta, i vaig començar a picar insistentment, fins que una dona em va obrir, espantada i al vegada sorpresa, mig empenyen-la vaig entrar i vaig tancar la porta.
La dona em va pregar que no els robés que eren uns pobres pagesos, mentre em suplicava va venir el seu home amb un garrot a la mà, com vaig poder els vaig convèncer que no venia a fer mal, simplement m’estava escapant d’uns homes que m’estaven perseguint a cavall per haver trepitjat els seus dominis. La dona ho va entendre, eren els homes de la vescomtessa de Castellbò, s’aprofitaven de la recent finalitzada inquisició per matar i robar a qui se’ls possés per davant, la vescomtessa els donava màniga ampla, era com un càstig per als vilatans per recolzar al mossèn Pere Tragó. Una llum es va encendre dins meu, en Pere Tragó, l’home que havia d’anar a veure!.
La vescomtessa estava en contra d’ell i de la gent que el seguia, doncs el pare de la vescomtessa havia comprat la jurisdicció civil i criminal de tota la zona per 240 lliures a Caterina de Navarra, el problema era que Caterina de Navarra no era la propietària de tal jurisdicció, es a dir li havien venut una jurisdicció inexistent però el seu pare ho havia amagat, i ara un cop mort, el mossèn reclamava la llibertat i la justícia. Era tota una novel·la negra, li vaig demanar a la dona on podria trobar el mossèn, em va dir que havia d’anar a Bellestar, era l’amo del castell i la casa forta, sempre hi era allà. Però no podia sortir ara, aquells homes rondaven per allà, la dona em va oferir llit i taula fins al dia següent, curiosament i tot i que estàvem al segle XVI jo ja havia menjat en aquella casa.
Abans de anar a dormir la dona em va deixar una camisa de dormir i un gorro, i em va donar roba neta i seca, em vaig posar la camisa i vaig estirar-me al llit, la casa era molt gran, i tot i que una mica freda, hi havia una calor especial que feia sentir-me bé.
Al matí em vaig llevar amb el cant del gall, de fons sentia com els amos de la casa ja eren desperts, tot just es feia de dia, vaig posar-me la roba que em va donar i vaig baixar, estaven preparant l’esmorçar, els vaig ajudar a muntar la taula i vam esmorçar. L’home m’explicava com podia anar cap a Bellestar, havia de sortir en direcció est i prendre el camí de Sant Marc després prendre una camí en direcció a Bellestar, on ja veuria la casa forta i el castell. Mentre m’anava explicant el camí vaig caure que havia despertat a la casa, no a casa meva, estava seguint el somni, aquell somni continuava en el mateix somni, fins i tot vaig recordar que mentre dormia en el somni, vaig somiar sobre la meva vida real, a la Seu, al segle XXI, amb una feina, amb el meu ordinador, els meus cotxes....era possible somiar, que en un somni dormies i somiaves, era possible que el somni continués, o a cas havia quedat atrapat en el somni, de ser així a la meva vida real, encara dormia? O havia desaparegut, em va entrar un pànic sobtat que per uns moments em va paralitzar, i si sempre em quedava en apell segle, i si a la meva vida havia mort.....pensava com de lluny havia arribat quan vaig sentir una veueta dolça i melosa que donava el bon dia, em vaig girar i vaig veure aquella nena, la nena rosa i de pell fina i blanca, amb un vestit blanc, llis sense dibuix i fet per ella, humil però a la mida de la tendresa d’aquella nena, portava un llaç a la mà, un llaç que li havia regalat el mossèn Pere Tragó, i que la seva mare li posava cada dia, deia que estava beneït, i que la protegiria sempre que el portés, per això la nena cada matí després de llevar-se i vestir-se baixava a que la seva mare li posés aquell llaç. En aquell moment em va donar la sensació que el temps passava més lentament, la nena era el tresor de la casa, la llum que il•luminava les dures vides d’aquella gent i que els feia seguir endavant, se’ls veia per com la cuidaven i l’estimaven, i la nena els hi tornava tot l’afecte multiplicat per dos, el seu nom era Isàuria. El nom l’havia triat el mossèn, era d’origen grec, i ell que havia viatjat molt en sabia molts de noms, volia dir reina, i era una regió de Àsia menor.

Capítol 4. Recerca.

Em vaig despertar d’un salt en sentir el despertador, m’havia de vestir per anar cap a Aravell, avui m’esperava un dia mogut, qui sap que m’esperaria avui......un moment...el despertador...ostres! tornava a estar a casa, al menjador, al sofà, havia tornat a somiar aquest cop però tenia el braç esgarrinxat de les branques, m’havia esgarrapat anant a cavall cap a la Freita, ara començava a no entendre res, havia perdut el diari que llegia, i que al somni havia cremat , i les ferides que m’havia fet al braç al somni, les tenia a la vida real, avui...ara! S’havia fet tard i no entenia res, m’havia adormit al sofà, i avui havia d’anar a treballar, ràpidament em vagi donar una dutxa.
Tot i que havia d’anar a treballar, al final no hi vaig anar, vaig agafar el tot terreny i vaig anar cap a la Freita, vaig pujar per la pista del Pla, fins a la creu de la Freita, vaig parar el cotxe i em vaig baixar, en acostar-me a la creu, recordava com a la nit havia passat per allà mateix a cavall, tan sols feia unes hores, però al mateix temps feia uns segles, no hi havia cap petjada de cavalls, només roderes de bici.
M’estaria tornant boig, això no li podia explicar a ningú, se’n fotrien de mi, em prendrien per boig, pitjor encara.....
Havia de tornar a somiar, volia anar a Aravell, a veure que passava, que hi havia en aquell lloc que a aquell mossèn l’espantava tant, ara només hi havia un camp de golf, restaurants i cases rurals, però en aquell segle que hi havia.
Vaig pujar al cotxe i vaig anar cap a la biblioteca de la Seu a buscar informació, allà potser trobaria alguna cosa sobre aquell segle a Aravell o a l’Alt Urgell, algun fet destacable que marqués la història d’alguna manera, potser es portava tot molt amagat, i no es volia que es sabés .
Després d'un parell d’hores ben bones, només vaig treure en clar un nom, i per més inri, un altre mossèn ,en Mossèn Pere Tragó, aquell home havia escrit uns documents sobre part de la història d’Aravell en aquell segle, la bibliotecària em va suggerir anar al arxiu diocesà de la Seu, potser allà trobaria una mica més d’informació.
Així ho vaig fer, i en cinc minuts i pels estrets carrerons de la Seu, vaig arribar al arxiu, allà vaig demanar informació a un home que hi havia en una mena de despatx, em va dir que m’esperés que avisaria a algú. Després de quinze minuts d’espera, va aparèixer un capellà que caminava lentament, casi igual que parlava, li vaig explicar que buscava informació sobre Aravell i el mossèn Pere Tragó, se’m va quedar mirant i un minut després em va preguntar per què. Es clar, que li deia jo a aquell home, ...per que he tingut un somni, i he vist mòmies, i el baldaquí.........per un treball per la universitat, li vaig dir, es va girar i va anar amb aquell pas lent cap a un ascensor, el recepcionista em va indicar que el seguís, vam pujar fins a un segon pis, i allà va obrir les llums del que semblava una biblioteca, una mica caòtica i antiquada, amb llums de fluorescent, una llum freda, i amb llargues taules de fusta blanca, que encara accentuaven més aquella fredor. Sempre havia imaginat aquestes biblioteques plenes de capellans estudiant llibres antics en llatí, el capellà va anar directe cap a un prestatge i va començar a remugar, i a treure llibres i llençar-los sobre la taula, semblava que l’havia despertat de la seva migdiada i ara es venjava, fins a dotze llibres va deixar sobre la taula, i va marxar, no sense abans encendre un petit llum que hi havia sobre la taula, com en un acte de pena i perdó al mateix temps.
Eren les 8 de la tarda i després de més de tres hores i sense trobar cap resposta, vaig marxar, tal com havia entrat, amb un nom al cap.