Capítol 9. L'hospital.

Vaig acabar de dinar i em vaig seure al sofà, pensant, i donant voltes a tot allò que havia viscut fins ara, no volia implicar-me més del que ja ho havia fet, ja havia trasbalsat prou aquella gent, i ja havia canviat part de la historia, però per altra banda no podia fer com si n hagués passat res, com si no fos el meu problema. Coneixent-me sabia que no li havia de donar mes voltes, al final acabaria ajudant aquella pobre gent, i mes quan el seu principal problema era un home del meu segle. El mossèn Pere Tragó havia dit que en trobar el rellotge hi posava 131257, com que era un rellotge digital era evident que no era més que l’hora en que el van trobar, per tant les 13:12:57 , gairebé un quart de dues, com que havia esta feia dos dies, era fàcil saber l’hora de la desaparició, només se’m acudia una cosa dormir i presentar-me allà aquella mateixa hora, i aquell mateix dia.
Ho havia de calcular prou bé per no cometre cap error, i havia d’estar preparat, si aconseguia arribar abans que agafés la darrera víctima podria canviar alguna cosa en el curs d’aquesta història tan estranya.
Vaig estirar-me al sofà, vaig agafar el rellotge, i el vaig posar en la data de l desaparició, i cinc minuts abans de l’hora, es a dir a les 13:07:00 i em vaig tapar.
Vaig despertar-me en el lloc on l’havia perdut, com ja era d’esperar, em vaig amagar darrera d’unes alzines i vaig esperar, van passar dos minuts quan vaig veure arribar un jove carregat amb un farcell de llenya, amagat vaig veure com de sobte darrere uns arbres sortia un home gran, amb una bata verda, va agafar una pedra i li va clavar un cop al cap al jove, el va mig estabornir, i van començar a barallar-se, aleshores jo vaig sortir corrents i em vaig llençar damunt d’aquella bèstia, es va aixecar i em va tirar al terra,el vaig veure ve, va agafar un roc de la mida d’una síndria i em va intentar esclafar, vaig rodolar i em vaig aixecar, li vaig dir al jove que fugis d’allà, mentre aquell tarat em perseguia, se’m va tirar a sobre i de nou varem caure al terra tots dos, en aquell moment vaig veure que duia un braçalet d’aquells d’hospital, li vaig arrancar com vaig poder, en aquell mateix moment, venien un grup d’homes escridassant pel camí, i amb pals de fusta, l’individuo es va aixecar i va desaparèixer com per art de màgia, els homes em van ajudar aixecar-me i el jove em va agrair l’acte, els vaig agrair la aparició i vaig marxar bosc endins, en arribar a un clar em vaig recolzar en un arbre a dormir de nou.
Em vaig despertar després de una hora, de nou a casa, al sofà, tapat, amb un ull de vellut, i amb un braçalet la mà, em vaig incorporar i vaig mirar-me el braçalet, hi deia “J.L. Garriz Merma 0102210356” i hi havia l’anagrama de l’hospital de la vall d’hebrón. Ja està! Vaig pensar, només havia d’anar allà a buscar-lo.
Vaig anar a buscar el cotxe al pàrquing, i vaig anar a carregar-lo de benzina, al matí següent baixaria cap a Barcelona, a l’hospital a veure aquell cabró.
Vaig aparcar prop de casa per sortir el més ràpid possible al matí. Vaig pujar a casa i em vaig fer la bossa per si m’hi havia d’estar més d’un dia, aniria a casa dels meus pares a dormir, els vaig trucar aquella mateixa tarda. Després vaig estar buscant per internet informació sobre aquell home, però no hi havia res, vaig mirar el meu correu i vaig escoltar una mica de música, possiblement això arribava a la seva fi, tot i que encara quedava una gran feina per fer.
Vaig sopar una mica i de seguida vaig anar a dormir, vaig agafar un llibre sobre el romànic de l’alt Urgell, i el vaig obrir per la plana on parlava del castell de Banyers, i llegint-lo em vaig quedar adormit, volia veure a l’alquimista. Em vaig despertar a l’habitació on m’havia deixat ell per darrer cop, em vaig aixecar i vaig anar a buscar-lo, estava fora parlant amb en Miquel.
- Senyor Cussarell, Miquel! ja ho tinc! L’he trobat, he trobat a l’home, ja se on trobar-lo. L’alegria i l’eufòria em desbordaven. Es van girar cap a mi i amb la tristesa i la pena a les seves cares em van mirar, els seus ulls deien alguna cosa que no m’agradaria sentir, però no entenia el què i no ho podia imaginar, em vaig acostar a ells, el Miquel es va retirar amb els ulls vidriosos d’haver estat plorant.
- Jove, aquí les notícies volen, a Castellbó i Estamariu ja saben de vos , però també volen les dolentes, em sap greu però la Isàuria ha desaparegut aquest matí, ha sortit a collir flors, i no ha tornat....
- Nooooo!!!!!!!!!!!!!! Perquè, perquè, perquè.....ostia, ostia,...no pot ser perquè....- Era com si m’haguessin trencat el cor en mil trossos, em va envair una sensació de culpabilitat com mai n’havia tingut cap, tenia ganes de plorar, però de ràbia de plorar for i cridar.
- Això no es tot....la vescomtessa de Castellbó us veu com una amenaça a les negociacions amb en Pere Tragó, i ha posat preu al teu cap, 100 florins d’or, la cos es complica, en els temps que corren,no esteu segurs enlloc, heu d’arreglar aquesta situació i desaparèixer per sempre.
Que estava passant de cop i volta tot s’havia tornat en contra meu, tot era negatiu i complicat, vaig tornar a l’estança a dormir.
A les 7:00 va sonar el despertador,em vaig llevar amb la sensació d’haver perdut alguna cosa molt important al meu interior, estava trist, havia vist la Isàuria en el primer somni, l’havia reconegut, i no havia pogut fer res per evitar la seva desaparició, la seva mort. Em vaig vestir i vaig baixar corrents les escales, vaig pujar al cotxe i vaig sortiren direcció a Barcelona, aniria pel túnel del Cadí, com a alternativa més ràpida, a les nou en punt entrava per la meridiana, vaig agafar la ronda de dalt, i vaig sortir cap a l’hospital, vaig aparcar dins del pàrquing de l’hospital,em vaig dirigir a informació, i vaig demanar per en J.L. Garriz Merma.
- Es vostè família, senyor?
- Si, si es clar...
- pis 01, porta 0221....
Vaig agafar l’ascensor, les mans em suaven, de sobte em vaig adonar que no sabia que feia aquí, que faria en arribar a la habitació, el saludaria,el mataria, no podia clar,aniria a la presó.....vaig donar un cop de puny a la paret de l’ascensor, estava on volia estar i no tenia ni idea del que havia de fer...Les portes es van obrir, nerviós, em vaig dirigir a la habitació 221, m’hi vaig quedar plantat una estona pensant que faria, que passaria quan em veiés, es va obrir la porta i va sortir una infermera.
- Es vostè família.......doncs ja pot passar.
- Si si sóc família.....es clar....
Vaig obrir la porta, i vaig entrar poc a poc i sense fer soroll, una dona gran va sortir del bany.
- Tranquil noi no et farà res, no ha despertat en dues setmanes no s’ha mogut, i , no ho farà ara quest cabró....i qui ets si es pot saber, no seràs un altre periodista.
- No, no jo només...
- També va fer mal algú de la teva família....doncs posat a la cua, els metges diuen que ja no despertarà,així que no us podreu venjar, ni tu, ni tota aquella colla de tarats, ha vosaltres us ha fet mal, però a mi m’ha destrossat la vida,jo el vaig educar com Déu em va ensenyar i mira en que s’ha convertit,en un maleït assassí, així m’ho pagues cabró, cabró més que cabró!!!!!
El va començar a colpejar, com jo ho hagués fet si pogués, vaig sortir d’aquella habitació i vaig baixar a la cafeteria,encara no havia esmorzat i tenia gana.
Em vaig demanar un entrepà i un cafè amb llet, i em vaig quedar a la barra, estava tremolant de la tensió, i dels nervis...al meu costat es va seure la infermera d’informació.
- Que ja ha vist el seu familiar...
- Bé no era família meva.
- Ja ho sabia, a mi no em fa cap gràcia tenir-lo en aquest hospital, va matar una amiga meva, però ja porta dues setmanes i els metges diuen que no se’n sortirà però ja han passat dues setmanes i res no canvia!!!!....sap qui es?
- No, se com es diu però sé molt poc d’ell..
- Es l’assassí de Montbau, un home malalt que fins al dia de l’accident havia matat a cinc dones en aquest barri.
- Cinc dones?- doncs tot i en coma segueix fent de les seves. – Accident ha dit, quin accident?.
- La darrera víctima es va escapar gràcies a un noi que corria per allà, no saben d’on va sortir, i tampoc l’han trobat, però la va salvar, aquell noi es un àngel, com li deia la va salvar i es va escapar amb uns quants talls, l’assassí i el noi es va estar barallant, l’assassí va sortir corrents,i el noi darrera, va intentar robar un cotxe, i no va poder, va creuar corrents la ronda i un camió que venia d’una de les obres de Valldaura, el va embestir , va quedar en coma irreversible, i amb vàries hemorràgies internes, ja ho veu, va sortir als diaris, i a la televisió, aviat farà dos anys. Va tenir molta sort doncs va caure al costat de la vorera, si arriba a caure a l’altre costat hagués mort atropellat per algun altre vehicle.
- Gràcies, gràcies.....!!!!!
Vaig pagar i vaig sortir corrents, havia d’anar a buscar una hemeroteca i buscar la notícia.