Capítol 3. Camí a la Seu.

Va començar a ploure i tot seguit a tronar, la pluja em va despertar, m'estava mullant, així que em vaig aixecar de sota l'arbre i vaig córrer cap al poble en busca d'aixopluc, vaig tapar-me amb el diari mentre corria pels carrerons enfangats, el vent començava a bufar amb força, vaig entrar a l'església que encara estava oberta, el mossèn em va donar roba seca i em va demanar d'on venia. Mentre m'eixugava em vaig adonar que duia el diari a la mà, el mateix diari amb que m’havia quedat adormit, es a dir un diari del segle XXI en ple segle XVI. El vaig llençar ràpidament al foc, i el vaig destruir. D'on venia? bona pregunta, vaig pensar, estava en una església que em resultava familiar, em sonava molt i no sabia de que, tot era molt nou i estava molt ben conservat, era una església gran, amb tres altars, finalment vaig caure, era Sant Martí de Tost. Vaig poder observar a grandiositat del baldaquí de Tost, la joia de l'Alt Urgell, les pintures encara lluïen els colors, els vermells i ocres eren més forts ala llum de les espelmes, estava davant d'una obra d'art, quina pena que només jo en conegués el seu destí final, igual que el de l'església, i el del poble, no sabia com m'havia despertat a Tost, però al segle XV.
Li vaig demanar al mossèn si el podia tocar, em va dir que si , vaig percebre la màgia i la vida d'aquell element i de les seves pintures.
Encara havia de passar la famosa pesta i la Guerra dels Set Anys, quedava molt per veure i per viure en aquest segle i jo ja ho coneixia, mentre mirava el baldaquí pensava en les mans que encara passaria, el mossèn en va dir que no havia d'anar sol per aquestes contrades, hi havia una cosa dolenta i maligna que voltava per la comarca, havien desaparegut uns nens feia dies i no se sabia res d'ells, segons em deia el mateix diable rondava per aquí, i jo podria córrer la mateixa sort.
Així ho espero, veig pensar, però vaig recorda que havia dit nens desapareguts, i jo recordava ara la troballa, la troballa d'Aravell, uns nens en uns taüts.
Li vaig preguntar com podia anar a Aravell, em va dir que només podia arribar-hi a cavall i que trigaria mitja jornada, i si no em coneixia el camí em podia perdre i anar a parar a Andorra i ara eren dominis de Ferran II el catòlic, i podia tenir problemes, a part encara hi havia algun bandoler perdut a la creu de Montferrer, punt on es creuaven els camins de Montferrer i Castellbò, amb els de Lleida i la Seu.
El mossèn es va oferir a acompanyar-me, em portaria per uns camins de ferradura que passaven per Torà i la Freita, fins la Seu, allà dormiríem a casa d'un amic seu que era músic, el senyor Brudieu, i a la matinada sortiríem cap a Aravell, ell no m'hi acompanyaria doncs Aravell, era el resultat de ajuntar âra, que volia dir altar en llatí, i beô, que era enriquir, fer feliç, es a dir l'altar que enriquia,i la riquesa era la germana de la cobdícia, els fills del mateix diable, l'home semblava espantat, i em va dir que qui entrava a Aravell no en sortia, ni de vell.
Així ho vam fer i ens vam posar camí a Torà de tost i la Freita, vam creuar el bosc de Selvanyà, i les terres de la Freita, que eren propietat de la família Mir de Tost, vam veure com el sol s'amagava cap a la banda del Boumort, i en mirar vaig trobar a faltar el port del cantó amb les llums dels cotxes amunt i avall. Vàrem seguir camí creuant algunes vinyes per sota la Freita fins arribar a la Coma de Nabiners, Cal Joan, i per fi la Seu.
Després de molta i molta estona vam arribar a casa del senyor Brudieu, ja de nit, vam estar una estona parlant sobre Andorra, i els canvis polítics que se'ls venien a sobre a aquells pobres pagesos, i de la construcció del que coneixem com a ajuntament de la Seu. A la vora del foc mig endormiscat pensava en que m'esperaria el dia demà a la terra on l'altar enriquia, però a qui? i com? o nomes eren llegendes?, de fons sentia l'espetec de la llenya.